Camí de sirga de l'Ebre

Petits molls per a la pesca fluvial. Sant Jaume d'Enveja © Domènec Ribes Mateu

Les diverses civilitzacions que han transitat per l'Ebre han utilitzat el riu com la principal via de comunicació. Els ibers, els romans, els sarraïns, els cristians... carregaven les seves naus i, amb la corrent favorable del riu, les transportaven. Però per pujar riu amunt les mercaderies foren necessaris els animals de càrrega i els sirgadors, els quals empenyien amb cordes les embarcacions plenes de mercaderies des dels camins que vorejaven el riu.

Barqueta al Migjorn, prop de la casa del Sifon © DRM

El camí de sirga pujava per la riba i estava vinculat estretament amb els llaguts, embarcacions que navegaven per l'Ebre: aigües amunt transportaven arròs, i aigües avall pedres i fusta, matèries escasses al Delta. El llagut era arrossegat des de la ribera per animals, els matxos o per persones, els sirgadors.

Els camins de sirga foren molt importants tot al llarg de l'Ebre fins a la construcció dels primers embassaments a Riba-roja, Flix i Mequinensa, moment en què es posà fi a la navegabilitat del riu. Jesús Moncada donà a conèixer aquests camins de sirga de l'Ebre, i especialment el seu poble, Mequinensa. La seva novel·la ens parla d'una altra època i d'unes maneres de fer que el temps han anat esborrant.

Ara, però, un projecte mediambiental s'ha proposat de recuperar els antics camins de sirga de l'Ebre que encara es conserven. El darrer tram recuperat és el que va d'Amposta a la desembocadura del riu Ebre a l'illa de Buda. L'itinerari es pot fer a peu o amb bicicleta.

L'actuació que s'ha fet també ha recuperat el bosc de ribera del marge dret de l'Ebre i la Sínia, una construcció que servia per elevar l’aigua del riu per regar els camps més pròxims. Al llarg del recorregut podrem veure altres curiositats, com el baladre monumental de Balada, les illes de Sapinya i de Gràcia, "lo Passador" que uneix Deltebre i Sant Jaume d'Enveja, el bosquet de la Comandanta i la gola de Migjorn.

Ruta en BTT de l'Aldea a Camarles passant per la gola de Migjorn i l'illa de Buda:

http://www.everytrail.com/view_trip.php?trip_id=1610939

La Sínia, construcció que elevava l'aigua del riu per regar els camps propers © DRM

L'illa de Sapinya © DRM

Pou i caseta típica del Delta © DRM

L'Ebre des del pontet de l'illa de Gràcia © DRM

Prop de la Comandanta © DRM

Camps d'arròs inundats al canal de la dreta de l'Ebre © DRM

Prop de l'illa del Riu © DRM

Els bous formen part de la identitat del Delta. Deltebre © DRM

L'església de Sant Jaume d'Enveja © DRM

L'art noble del secà: construccions de pedra seca de les Garrigues

Cabana de volta situada prop de cal Gassull i de la partida de l'Hostal de la Manxa (l'Albi) 
© Domènec Ribes Mateu

La comarca lleidatana de les Garrigues presenta un gran nombre de construccions de pedra seca que la fan excepcional. És un patrimoni que fins fa poc no es valorava gens. Sortosament, però, cada cop hi ha més persones sensibilitzades amb el valor d'aquest excepcional llegat de les nostres generacions passades.

La datació de la majoria d’aquestes construccions se situa a mitjan segle XIX. Fou l’època en què l’olivera es va convertir en el cultiu estrella de la comarca i quan els petits pagesos es feren propietaris de moltes de les terres que abans treballaven per als terratinents. Aquests pagesos construïren arreu aquestes cabanes de volta com a suport a les seves feines del camp.

El procés constructiu que se seguia per aixecar aquestes cabanes era, en primer lloc, cercar un lloc adient dins de la finca que tingués pedra suficient. Després s’aixecaven les parets laterals i s’anava omplint l’interior amb terra, la qual feia de motlle de la cabana. Un cop s’aixecava la volta, es buidava l’interior i es coronava la cabana amb un ràfec de lloses. Finalment es donaven els darrers tocs, que sempre eren austers: una petita llar de foc, uns armariets a la paret per guardar-hi els estris del pagès i la menjadora de l’animal.

Segons Josep Preixens, les cabanes de volta es classifiquen segons el tipus de coberta: coberta de volta de canó, volta apuntada, volta cònica o falsa cúpula, volta plana, coberta de lloses, coberta d’arc i lloses, coberta de jàsseres i lloses, coberta amb arc, jàsseres i lloses i coberta per eliminació d’angles. També en trobem amb muntants a la porta i sense muntants, amb volta vista i volta tapada, amb trespol interior, amb un mas a sobre, amb recer, amb porta i sense porta. Algunes tenen cisterna i una fins i tot forn de pa.

Però el patrimoni de la pedra seca a les Garrigues no acaba amb les cabanes de volta. Hi ha tot un altre conjunt ben ampli de construccions fet amb aquesta tècnica: les balmes murades (cavitats o abrics a la roca que es tancaven amb murs de pedra), els dipòsits per emmagatzemar l’aigua de la pluja (basses, cogulles, aljubs... generalment excavats a la roca o a terra) i marges de pedra seca, com l’espectacular marge del Bessó de Vinaixa.

Aquest marge, situat a la partida d’Ulldebou, té una longitud de 128 m i una alçada màxima de 4 m. La seva construcció s’inicià el 1921 i es perllongà fins el 1927. Està construït amb la tècnica del marge escalonat, i les pedres utilitzades (tallades i escairades en un altre punt) es van transportar amb mules. L’objectiu del marge és retenir el sòl fèrtil i frenar els processos erosius que causa l’escolament de l’aigua durant els aiguats. Visitar-lo no us deixarà indiferents.

Cisterna per recollir l'aigua, excavada sota la roca i el camí (l'Albi) © DRM

Cabana de volta situada prop de cal Gassull i de la partida de l'Hostal de la Manxa (l'Albi)  © DRM

Cabana amb façana incorporada a la volta de mig punt, típica de les Garrigues © DRM

Menjadora d'animals © DRM

El pas del pagès  © DRM

Cabana de volta incorporada al marge (partida dels Reguers, l'Albi) © DRM

Façana incorporada a la volta  i petit recer pel vent (partida dels Reguers, l'Albi) © DRM

Marge del Bessó (Vinaixa), segurament el més gran de Catalunya © DRM

Marge del Bessó (Vinaixa) © DRM

Marge del Bessó (Vinaixa) © DRM

Cabana de volta poc a poc engolida per la Natura © DRM

Més informació:

Ruta de les cabanes de volta de les Garrigues
Les construccions rurals de pedra seca a la comarca de les Garrigues
Catàleg del paisatge: Garrigues Baixes i vall del Corb
Panoràmica virtual de la barraca del Manilles (Alt Camp)
Panoràmica virtual de la barraca del Man (Alt Camp)
Wikipedra

La crida de la Natura: la brama del cérvol de Boumort

De Terradets al Pedraforca: excepcional panoràmica virtual des del cap de Boumort © Domènec Ribes Mateu

La brama del cérvol s'està convertint en una atracció turística de la serralada de Boumort. Aquest ritual d'aparellament, que es produeix de mitjan setembre a mitjan octubre, atreu any rere any grups interessats en la fauna salvatge o, simplement, excursionistes que n'han sentit a parlar i volen experimentar en pròpia carn aquesta experiència.

Si poseu "brama del cérvol boumort" a Google, els primers resultats que apareixen són d'establiments de turisme rural, la qual cosa ja ens dóna una pista del caràcter turístic que està adquirint aquest fenomen. I la veritat és que no n'hi ha per menys: pels urbanites que vivim a la ciutat, allunyar-nos del brogit diari i acostar-nos a unes muntanyes d'aparença verge, amb una fauna salvatge excepcional que ens regala un espectacle com la brama, té un poder fascinador.

I si tenim ocasió d'escoltar els brams del cérvols sota la llum d'una lluna plena bo i passejant de nit enmig del bosc (moment de la seva màxima activitat), de ben segur que serà una experiència que recordarem tota la vida.

La visita a la brama del cérvol a Boumort, però, no ens ha d'impedir de gaudir de les meravelles que amaga aquesta serralada. El seu relatiu aïllament, al Prepirineu i entre les conques del Noguera Pallaresa i el Segre, ha fet d'aquesta serra desconeguda fins fa poc un paradís per a un gran nombre de fauna salvatge.

Però aquestes serres no sempre han estat aïllades. La presència humana a Boumort es remunta, com a mínim, al tercer mil·lenni aC. Trobem megàlits del bronze mitjà o final (vers 2000 a 1500 aC) a la serra de Prada, la vall de Cabó i a Montanissell.

El patrimoni històric i cultural és molt ric i interessant. Destaquem:

• esglésies: el temple romànic de Santa Maria de Gerri de la Sal; l'església de Sant Maximí de Sallent, una construcció d'estil romànic molt pur; l'església romànica del segle XII de Sant Esteve d'Abella de la Conca, i sobretot, l'església de Sant Climent de Coll de Nargó, potser el temple més bonic: és romànic i molt primitiu, amb un singular campanar en forma de tronc de piràmide atalussat. Va ser restaurada per Josep Puig i Cadafalch l'any 1846 i ara declarada Monument Nacional.
• balmes i vilatges troglodites: la balma coneguda com l'Espluga de Cuberes, habitada segurament des de l'edat del bronze, la qual conté al seu interior la minúscula església romànica de Santa Coloma; el conjunt de petites balmes troglodites parcialment paredades i abocades al caire de l'abisme de Solduga, i les antigues cases mig troglodites d'Abella de la Conca ara abandonades, edificades en una llarga balma que segueix el replà, a peu de cingle.
• altres edificis medievals: la torre de Senyús, prop de la serra de Cuberes, considerada com la resta d'un mas fortificat del segle XII.

Pel que fa a la fauna salvatge, a banda del cérvol comú a Boumort també trobem isards, cabirols, daines, porcs senglars, guineus, teixons, fagines, gats fers, martes i mosteles; entre les aus, el picot negre, el mussol pirinenc i la becada (totes tres són espècies protegides). També hi ha la perdiu roja, la perdiu xerra, i una bona mostra de grans rapinyaires, amants dels cingles i els penya-segats: el trencalòs, el voltor, l'aufrany, el falcó pelegrí i l'àliga daurada.

En relació amb la vegetació, el paisatge dominant de la serra de Boumort és el submediterrani, amb pinedes de pinassa i pi roig, amb alguns roures de fulla petita. A les cotes baixes i intermèdies s'hi troba el carrascar, mentre que a les altes trobem el pi negre amb sotabosc de boixerola i ginebre comú. Finalment, per sobre dels 1.800 m apareixen els prats alpinitzats d'ussona, festuca i avena montana.

El nom de "Boumort" podria provenir de bauç mor (cingle dels moros), un borg mort (castell mort) o bove morto (bou mort); Joan Coromines es decanta per aquesta darrera teoria.

En aquesta panoràmica, feta al cap de Boumort (2.076 m), s'aprecia des de l'estret de Terradets i els dos Montsecs (d'Ares i de Rúbies) fins a l'emblemàtic Pedraforca. Boumort, un balcó excepcional al Prepirineu català.

Ermita de Mare de Déu d'Esplà, sota la llum de la lluna © DRM

El Pedraforca vist des del cap de Boumort © DRM

Prop del roc dels Quatre Alcaldes i el cap de la Vall de Cabó © DRM

L'estret de Terradets i el Montsec des del cap de Boumort © DRM

Boscos de pinassa prop de Cuberes © DRM

Boscos i prats a la serra de Boumort © DRM

Un voltor negre mort © DRM

La serra de Carreu © DRM

Ombres mortes: les velles rouredes de Sant Magí de la Brufaganya

Gran roure a la porta del santuari de Sant Magí de la Brufaganya © Domènec Ribes Mateu

Sant Magí de la Brufaganya és un santuari situat en un recòndit racó de les muntanyes de l'Alt Gaià, a mig camí entre la Llacuna i Santa Coloma de Queralt. S'hi arriba per una carretereta que uneix Pontils (Conca de Barberà) amb Santa Maria de Miralles (l'Anoia).

Avui dia és un lloc solitari que només un cop l'any s'omple de gent que, vinguda majoritàriament de Tarragona (però també de molts altres llocs que tenen aquest sant com a patró), hi acut en busca de l'aigua miraculosa del sant. Conta la llegenda que sant Magí feu brollar l'aigua per calmar la set dels seus perseguidors i torturadors romans.

A part del santuari i dels eremitoris troglodites situats al peny de la serra (on es diu que habità el sant durant trenta anys), crida l'atenció d'aquest indret els imponents arbres que trobem escampats arreu, principalment vells roures molts dels quals són malmesos.

Escoltant les històries del vell roure  © DRM

Gràcies a diversos escrits de finals del segle XIX i principis del XX sabem quin aspecte tenia aquest indret i quina era la impressió que causaven els venerables roures que donaven la benvinguda al visitant del santuari.

A. Aulèstia i Pijoan narra el periple que ell i altres companys de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques van fer per la vall de Sant Magí el 1883. Entre altres coses, destaca els magnífics arbres:

[...] ens deturarem al començar la magnífica roureda de St. Magí, puix que el primer arbre que se’ns presentava mereixia ben be els honors de la fotografia. Figureu-vos un vell i gegantí roure de tronc rabassut d’una circumferència mitja de 3,35 metres. Es divideix en tres corpulentes branques que, despullades de fullam en aquesta època de l’any, s’extenen per sobre el fons de l’espai en artístic ramatge.

Quatre anys més tard, el 1887, mossèn Joan Segura també esmenta les rouredes de Sant Magí de la Brufaganya i les seves famoses fonts:

Lo pays es pintoresch. Venint de la part de Santa Coloma de Queralt, al entrar en la vall del Santuari, trovas un ample, net y hermós camí ombrejat per les grosses rames de magnífichs roures que entrecreuantse forman una hermosa galería: á l'esquerra tens la rápida pendent de la Brufaganya plena de boscuria; á la dreta, en un planet més fondo que'l camí, una filera d'hortets que vorejan lo torrent adonat de fresca verdissa: sortint del camí-galería trovas l'edifici de la font: es quadrat y dividit en dos parts, l'una destinada á capella, en pla més elevat, está separada de l'altra destinada á la font, per una forta reixa de ferro que arriva fins á la volta. L'aygua, que raija per quatre canelles de coure, és abundant y no gayre bona; de temps antich se diu que no cou ni mòl, assó es, que no es bona per cóure ni per móldrer: prou treballaren los frares en buscar aygua cuitora, ó bona per cóurer. Des de la font per ample camí, que conserva alguns trossos de vell empedrat, y vorejat de grans roures, se puja al Santuari. (Historia del Santuari de Sant Magí. Barcelona: Tipografia Católica, 1887)

El 1914 uns visitants del Centre Excursionista de Catalunya també fan referència als roures, però ja es lamenten que molts d'ells siguin talats per fer-ne fusta:

Aquesta vall de St. Magí de la Brufaganya és accidentada en extrem, amb poques terres de conreu, però amb grans boscúries de pins i alzines i frondoses rouredes que l’embelleixen, que són el seu principal atractiu i que malastrugament van desapareixent a cops de destral de mans cobejoses, desconeixedores de llurs propis interessos i mancades de sentiment d’art i veritable bellesa. 

No sé sap del cert qui plantà aquests arbres (potser els frares que habitaren el santuari), però la veritat és que sempre despertaren l'admiració dels visitants que s'hi acostaven. Avui en dia queda ben poca cosa d'aquests centenaris roures: els que no foren talats han mort de vells, i altres han quedat engolits pel mateix bosc. Aquest recull fotogràfic mostra l'aspecte que tenien les rouredes a principis de segle i l'aspecte que tenen avui dia.

Camí d'entrada a la font de Sant Magí  © Angel Toldrá Viazo i DRM

Font de Sant Magí des del camí del santuari © Angel Toldrá Viazo i DRM

Font de Sant Magí des del camí del santuari © Angel Toldrá Viazo i DRM

En els petits cingles que hi ha damunt de l’antic convent de Sant Magí hi ha una ermita totalment enrunada i possibles eremitatges, que molt probablement tenen l'origen en l’època romànica. Aquests habitatges troglodítics es destinaven a fer de casa d'un ermità. La seva peculiaritat és que, a diferència d’altres eremitatges medievals que foren abandonats molt aviat, aquests han perdurat fins èpoques recents.

Les següents imatges mostren l'aspecte que tenien aquests petits avencs a principis del segle XX (pel personatge deduïm que encara eren habitants) i l'absolut estat d'abandó actual:

Escales de la cova de Sant Magí © Angel Toldrá Viazo i DRM

Escales de la capella de Sant Domènec © Angel Toldrá Viazo i DRM

A Sant Magí de la Brufaganya encara hi ha un altre arbre notable: el Pi de la Fou. Es tracta d'un altíssim i esvelt pi pinyer que s'alça enmig del bosc. Per arribar-hi cal agafar el camí de la masia de les Fonts i que es desvia poc després en direcció al castell i l'església romànica de Rocamora. En aquest altre apunt del nostre bloc parlem més extensament d'aquest magnífic pi.

Un pit-roig reposa sobre un roure mort  © DRM

Emmarcant Cadaqués

Cadaqués emmarcat: panoràmica virtual des des Pianc © Domènec Ribes Mateu

El poble més oriental de Catalunya i de la península Ibèrica és un dels més coneguts de la Costa Brava, sobretot gràcies a l'estada d'il·lustres artistes, escriptors i músics com Salvador Dalí, García Lorca, Picasso, Walt Disney o Josep Pla.

La població es troba situada al cap de Creus i està aïllada de la resta de l'Alt Empordà per les muntanyes del Pení. Tradicionalment ha viscut de la pesca i l'agricultura (vinya i oliveres). La comarca es va enriquir a finals del segle XVIII gràcies a la vinya, però poc després es va arruïnar per culpa de la fil·loxera. Herència d'aquesta època de prosperitat en són els milers de quilòmetres de marges de pedra seca escampats arreu del municipi i per tot el cap de Creus.

Barraca de pedra seca prop de mas Duran © DRM

Camí de puig Ferral o des Volcà © DRM

Figues de moro a punt de menjar © DRM

L'origen del topònim és "cap de Quers", que s'entén com a "cap de roques". El terme "quers" prové d'una arrel molt antiga que es pot trobar en diversos topònims de Catalunya (com Queralbs, Queralt), però també en zones veïnes o més llunyanes, com en els Alps (per exemple, la vall del Queyras). És un topònim que es troba sovint en regions de muntanyes.

La panoràmica virtual que podeu veure aquí us mostra Cadaqués des des Pianc, emmarcat per una de les nombroses escultures que estan escampades per tota la vila.

Si voleu conèixer el ric patrimoni de pedra seca de Cadaqués podeu fer diverses excursions pels voltants de la població. També us podeu arribar fins a Portlligat o a les nombroses i idíl·liques cales que trobareu arreu.





Itinerari excursionista: paisatges de pedra seca a Cadaqués (Alt Empordà)

Itinerari excursionista: el cap Norfeu: un heroi grec a la Costa Brava

Vida plàcida a la vora del Francolí: Centcelles

El mausoleu i la vil·la romana de Centcelles (Constantí, el Tarragonès) es troben tot just a 7 quilòmetres de la ciutat de Tarragona, molt a la vora del riu Francolí. És un dels monuments romans conservats més importants dels Països Catalans i de la península Ibèrica, amb mosaics d'excepcional valor.

El lloc va ser ocupat, durant l'alt imperi, per una gran vil·la romana, la qual fou refeta completament al segle IV dC; d'aquest període també daten les termes romanes. Al damunt hi fou bastit un mausoleu, el qual fou aprofitat durant l'edat mitjana com a capella dedicada a sant Bartomeu i després com a casa de pagès fins al 1958.

La importància de l'edifici rau en el mausoleu aixecat a mitjan segle IV. La seva cúpula presenta un revestiment de mosaics amb escenes de cacera, representacions de l'Antic i del Nou Testament, de les quatre estacions i de personatges entronitzats. És, en conjunt, un monument clau de l'arquitectura paleocristiana.

Vista de les termes romanes ©  DRM

El mausoleu i vil·la romana de Centcelles va ser declarat el 1931 monument històric i artístic, i actualment forma part del Conjunt Arqueològic de Tàrraco, reconegut com a Patrimoni Mundial per la UNESCO.

L’edifici que podem veure avui dia s’aixeca en un indret on antigament hi havia hagut una vil·la romana, probablement des del segle II aC. La gran sala de planta circular, conservada íntegrament, va ser convertida, ja en època medieval, en una església dedicada a Sant Bartomeu.

Aquestes construccions conservades precàriament que podem observar en la panoràmica de l’exterior de Centcelles, parcialment protegides amb una coberta, constitueixen dos conjunts termals que consten de sales amb petites piscines d’aigua calenta i freda.

Panoràmica dels mosaics de la sala de la cúpula ©  DRM

Aquest és l’espai més emblemàtic de Centcelles i el que ha donat fama al mausoleu. La cúpula de mosaics mostra diferents representacions, dividides en tres nivells, que avui dia es considera com una de les representacions artístiques paleocristianes més importats de tot el món romà:

• A la franja inferior podem observar una escena de caça, de la qual només se’n conserven alguns caps, entre els quals el del dominus (el propietari o senyor) al qual possiblement estava dedicat el monument funerari. Apareixen diferents personatges relacionats amb la caça (homes amb xarxes, genets, ajudants amb cavalls...) i diversos animals (cérvols, gossos i un porc senglar). També apareix un grup d’edificis que podria ser una vil·la romana.
• A la franja central hi trobem diverses escenes de l’Antic i el Nou Testament: les figures d’Adam i Eva, el Bon Pastor, l’Arca de Noè, la resurrecció de Llàtzer, l’escena en què uns jueus es neguen a adorar l’ídol de Nabucodonosor, Jonàs descansant sota una carbassera, etc.
• A la franja superior es representen les quatre estacions de l’any amb uns personatges que duen una fruita o una planta típica de l’estació que representen. També hi podem observar, tot i que parcialment, unes escenes on apareixen personatges asseguts en trons.

Vista de la sala interior del mausoleu ©  DRM

La vil·la romana de Centcelles era un edifici d’uns 90 metres de longitud que contenia unes 21 estances que s’arrengleraven al sud. Possiblement davant seu hi havia un pòrtic, del qual avui en dia no en resta cap vestigi.

A l’interior de l’edifici hi trobem dues estances de planta central. Una està coronada per una magnífica cúpula decorada amb mosaics, que la fan única a Catalunya. L’altra sala és la que podeu observar en aquesta panoràmica: és un espai de planta quadrilobulada que, malauradament, ja no conserva la seva coberta original.

Però, a qui anava destinat aquest singular monument romà? Aquesta és un de les preguntes que porten més de cap als investigadors. La teoria més acceptada és que es tracta d’una tomba monumental o mausoleu dedicat a un dominus, potser un emperador romà o bé algun bisbe o membre de l’alta noblesa de l’època.


Visita virtual a la Tarraco romana

Gegants ben arrelats: arbres monumentals i singulars de les comarques de Tarragona (3)

Pi del Burgar (Reus, Baix Camp)
El Burgar (o Brugar) és una partida de masos situada al nord de Reus, en direcció a la Selva del Camp. Molt a prop es troba el mas del Burgar, històrica edificació que té adossada una capella dedicada a la Mare de Déu de l'Esperança.

El Pi del Burgar © DRM

Malgrat el seu desconeixement, es tracta d'un dels pins pinyers (Pinus pinea) més grans del país. Les seves mides així ho demostren: 4,73 m de volt de canó, 5 m de volt de soca, 22 m d'alçària i 25 m de diàmetre de la capçada.

Té dues grans branques que es bifurquen i que fan uns 11 m d'alçària. Es calcula que l'arbre té uns 400 anys d'edat.

Aquest pi té la particularitat que es troba enmig d'un torrent, la qual cosa va perjudicant el seu estat de conservació. Algunes de les seves arrels han quedat al descobert per les avingudes del torrent, i s'ha asfaltat amb ciment la llera fins a sota mateix de l'arbre (potser amb la voluntat de protegir-lo?).

El topònim original és Brugar, i provindria de 'bruc'. En els documents més antics que es conserven apareix amb aquesta forma. Però per un fenomen de metàtesi o canvi d’ordre de les lletres r i u, el nom hauria esdevingut Burgar, que és el que ha prevalgut popularment.

El Pi del Burgar © DRM

Pi de Mestres (Vilallonga del Camp, Tarragonès)
Es diu que aquest pi pinyer (Pinus pinea) fou plantat l'any 1898 per Josep Mestres i Miquel (1868-1915), fill del poble que va ser president de la Diputació de Tarragona (1913-1915).

Malgrat que va ser declarat per la Generalitat arbre monumental l'any 1987, l'empresa Red Eléctrica de España va estar a punt de talar-lo per fer passar una línia de molt alta tensió (vegeu fotografia). Sortosament, la pressió popular i una campanya ciutadana van aturar la tala.

A Vilallonga del Camp hi havia una altre pi centenari, el Pi del Baró, que va morir per un llamp. Era encara més vell i més gran: es diu que datava del segle XVI. Malauradament l'any 2001 va rebre l'impacte d'un llamp que va precipitar la seva mort.

El Pi de Mestres © DRM

El pi està envoltat de línies elèctriques que gairebé obliguen a talar-lo © DRM

Pinassa del coll d'Alforja (Arbolí, Baix Camp)
Malgrat estar situada molt a prop de la carretera que va d'Alforja a Cornudella, aquesta enorme pinassa passa totalment desapercebuda per a qui circula amb cotxe: l'arbre queda amagat pel bosquet del qual forma part.

Pinassa del coll d'Alforja © DRM

Per copsar-ne les seves veritables dimensions, cal apropar-se o allunyar-se'n molt: per arribar just sota de l'arbre caldrà que ens endinsem una mica pel bosc, i per veure'l de lluny podem aturar-nos a la carretera d'Arbolí, des d'on veurem com sobresurt per damunt de la resta d'arbres.

Es tracta d'un exemplar de pinassa (Pinus nigra ssp. salzmannii) singular i admirable perquè té un canó recte, sense cap branca, que fa uns 10 m. El volt de canó fa 3,27 i la capçada sobresurt del bosc d'alzines on viu. Aquest arbre també és conegut amb el nom de Pi Gros d'en Vinyes, nom del propietari.

En aquesta obaga es localitzen diverses pinasses de mides considerables. Pels qui accedeixen al Priorat per aquesta carretera és una excel·lent porta d'entrada que mostra la diversitat d'ambients d'aquesta comarca.

L'enorme canó de la pinassa fa uns 10 m d'alçària © DRM

La pinassa sobresortint del bosc on viu, al costat de la carretera © DRM

Surera del mas de les Moreres (Cornudella de Montsant, Priorat)
Les sureres no són gaire freqüents a les comarques tarragonines. La més important és la que trobem pujant cap al castell d'Escornalbou, però també en trobem de disperses a Riudecols, a Vimbodí, a l'Albiol i en alguns terrenys de llicorelles del Priorat. Precisament en aquesta darrera comarca, baixant del coll d'Alforja en direcció a Cornudella, trobem aquest exemplar de Quercus suber.

La Surera del mas de les Moreres fa 3,60 m de volt de canó, 17 de diàmetre de capçada i un 15 d'alçària. L'arbre es troba en un estat de salut regular, ja que ha patit els efectes dels llamps i no s'ha pelat convenientment.

Aquest exemplar forma part d'un petit bosquet de sureres que, segons sembla, foren plantades fa uns 170 anys pels propietaris de la finca. La surera es veu de lluny però arribar-hi és força complicat; per accedir fins a la seva ombra acabarem amb algunes esgarrinxades a les cames.

El mas de les Moreres va servir de base durant la guerra civil espanyola per a diferents missions: per a les colònies escolars de Reus, el Cos de Tren, escola de metralladores, hospital de malalts i hospital de ferits.

Des de l'alzina es contempla el mas de les Moreres i la serra de Montsant al fons © DRM

Les arrels de l'arbre s'allarguen molts metres de la soca © DRM