dimarts, 7 de gener de 2014

Barcelona insòlita (I)


D'arquitectura moderna a elements de la ciutat medieval, Barcelona ens sorprèn amb mil racons que a vegades passen desapercebuts i que cal cercar amb atenció.

Potser no és tan conegut que l'arquitecte Antoni Gaudí va deixar part del seu treball als Jardins de Pedralbes, en concret en una pèrgola parabòlica que dóna ombra als passejants i en una font dedicada a l'heroi grec Hèrcules. De Gaudí també podem visitar la Casa Vicens, lluny dels grans eixos turístics de la ciutat de Barcelona. Tot i que no puguem entrar al seu interior, la visió per fora d'una de les primeres obres de l'arquitecte bé es mereix una visita.

Si el que ens agrada és l'arquitectura més avantguardista, no podem deixar de visitar la clínica Barraquer, al carrer Muntaner. Impressiona la seva escala de caragol. L'edifici manté un aire centreeuropeu amb elements deutors de l'art déco.

Si girem la vista enrere, Ciutat Vella conserva encara algunes carasses de pedra que, situades en llocs estratègics dels seus vells carrers, indicaven als illetrats barcelonins on podien trobar els bordells i les cases de barrets. Cal aixecar la vista i buscar aquestes cares per la Ribera i el Born.

Del passat tumultuós de la ciutat també es conserven força vestigis curiosos. Al barri de Gràcia trobem encastat en una façana, com si d'un trofeu es tractés, una estrella de sis puntes damunt una bomba mig esclatada. No hem trobat més informació sobre aquest curiós element. I a l'església del Pi, en ple centre de la ciutat, encara es manté un grafit de la Guerra Civil que havia rebatejat aquest indret com "Plaça del Milicià Desconegut".


Cap a l'infinit: escala de caragol de la clínica Barraquer (1934-1940)

Homenatge al socialisme utòpic del s. XIX? Granada-bomba i estrella en una façana de Gràcia

Records ben vius de la Barcelona llibertària: grafit de l'església del Pi a l'actual plaça de sant Josep Oriol

Font d'Hèrcules de Gaudí: bust de l'heroi grec, broc amb un cap de drac i pica amb l'escut de Catalunya

Pèrgola parabòlica coberta d'enfiladisses que fan d'umbracle als Jardins de Pedralbes. Obra de Gaudí

Fulles de margalló al reixat de la Casa Vicens, una de les primeres obres de Gaudí

Carassa del segle XV que indicava la presència d'un bordell (la Ribera)

Carassa del carrer de les Mosques (el Born), conegut com 'Papamosques'. Indicava l'existència d'un bordell a prop


dilluns, 23 de desembre de 2013

Formiguer gegantí al bosc de Marimanya (Pirineu català)



Si passegeu pels boscos del Pirineu us podeu trobar fàcilment aquests gegantins monticles fets de fulles de pi, branques, terra torba i altres restes vegetals. Els construeixen les formigues lúgubres (una espècie de formiga roja) just a sobre dels seus nius subterranis. Són permanents durant tot l’any, tot i que a l’hivern, que és l’època de l’any en què les formigues no surten a l’exterior a causa de les baixes temperatures, aquests monticles poden ser sotmesos a diferents agressions i accidents que els malmeten. Quan arriba la primavera i la temperatura ho permet, les formigues dediquen gran part de la seva activitat a refer i mantenir el túmul en bon estat i, si és possible, a fer-lo més gros.

Les formigues obreres es passegen per aquests monticles amb la finalitat d’escalfar-se; així, quan ja han acumulat suficient calor en el seu organisme, baixen a la colònia i poc a poc alliberen la calor per escalfar el niu. Contínuament hi ha formigues ja escalfades que entren al niu per alliberar la calor, i d’altres que en surten per prendre el sol; d’aquesta manera poden regular la temperatura interna del niu durant els mesos de més activitat en el formiguer.

Aquest formiguer gegantí fou localitzat al bosc de Marimanha, just entre les comarques del Pallars Sobirà i la Val d’Aran.

Canal de Panorama.cat a Youtube

dimarts, 3 de desembre de 2013

Teatre de putxinel·lis a la natura: el congost de Fraguerau a la serra de Montsant


Un bisbe, un formatge, tres jurats, una cadireta... Podrien ser els personatges d’un teatre de putxinel·lis que veiem amb els ulls menuts d’un infant. En aquest cas, però, estem en plena natura i els personatges gegantins que veiem no són altres que penyals (“tormos” en el parlar local) de roca conglomerada.

Es tracta d’unes grans roques que anem trobant resseguint el congost de Fraguerau, a la serra de Montsant, i que la imaginació popular ha batejat amb aquests noms tan curiosos (també trobem lo Cap de Mort, lo Buda, la Roca Balladora, los Tres Jurats Petits, lo Bonet...). Aquest congost ens permet accedir a la bellíssima ermita romànica de Sant Bartomeu de Fraguerau des de l’ermita de Sant Antoni d’Ulldemolins.

A l’edat mitjana un anacoreta anomenat fra Guerau va habitar en una balma propera al riu, on ara es troba l’ermita, i va donar nom al congost. Les Cadolles Fondes marquen l’inici del camí pel congost; es tracta d’unes basses esculpides a la roca que ha modelat l’acció de l’aigua i que s’albiren des d’un mirador.

El riu Montsant ha anat excavant aquest congost entre les serres de la Llena i de Montsant, i ha creat un paisatge d’una enorme bellesa. És un indret molt feréstec on podreu copsar el Montsant més verge.


Tormos del congost de Fraguerau: el Camell © Domènec Ribes i Mateu

Els Tres Juradets © DRM

La Cadireta © DRM

El Cap de Turc © DRM

Ermita de Sant Bartomeu de Fraguerau © DRM

Balma murada per guardar bestiar al congost de Fraguerau © DRM

Algunes balmes estan construïdes en llocs inversemblants © DRM

Escut d'Escaladei i any a l'ermita de Sant Bartomeu © DRM

Formes capricioses als tormos del congost de Fraguerau © DRM

Ruta i track de Sant Antoni d'Ulldemolins a Sant Bartomeu de Fraguerau a Wikiloc:
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5080792

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Santa Úrsula al bressol del castells


Gran jornada castellera a Valls per la Diada de Santa Úrsula 2013. La secular rivalitat de les dues colles locals esperona l'aixecament de construccions cada vegada més espectaculars.

La diada del 2013 serà recordada per l'intent de castell de 10 de la Colla Vella i, sobretot, pel 4 de 9 net de la Colla Joves.

Altres castells aixecats són: per part de la Colla Joves, 5de9f, 9de8(i), Pde8fm(i) i Pde8fm(c); per part de la Colla Vella, 5de9f(c), 3de9f, Pde5, Pde5 i Pde5cam.


Grans castells a la plaça del Blat de Valls per la Diada de Santa Úrsula 2013 © Domènec Ribes i Mateu

Moments de concentració aixecant el castell © DRM

9 de 8 de la Joves de Valls: simfonia d'ordre, seny i força © DRM

A Valls, els castells són una cosa molt seriosa © DRM

5 de 9 amb folre de la Joves de Valls © DRM

Diada de Santa Úrsula 2013 © DRM

Diada de Santa Úrsula 2013 © DRM

Diada de Santa Úrsula 2013 © DRM


dijous, 17 d’octubre de 2013

El llegat de l'eremitisme a Montsant: lo Tormo de la Vilella Alta (Priorat)


Lo Tormo és un monòlit de gres vermell situat a pocs quilòmetres de la Vilella Alta, al Priorat. L'indret desprèn un aire enigmàtic i una mica tel·lúric: és ple de creus i altres símbols de difícil interpretació excavats a la roca; uns canalons picats a la pedra recorren la roca de dalt a baix, sense una funció clara; unes tombes antropomorfes coronen el complex, i una balma murada, situada en un lloc força inaccessible, guarda al seu interior més símbols religiosos.

Tot plegat fa volar la imaginació i fer conjectures sobre quina podia haver estat la funció exacta d'aquest indret a la falda de Montsant.

Malgrat l'interès històric dels elements que acabem d'anomenar, el lloc no ha estat estudiat arqueològicament a fons. Tot i això, s'especula que l'indret podria haver estat un complex rupestre de culte d'època visigòtica.

Segons un llibre publicat el 2011 (L'eremitisme a Montsant, d'Eduard Miquel Solsona), al monòlit rocós es localitzen diversos nivells d'ocupació que vindrien a representar el pas d'una zona profana, on es desenvolupa la vida quotidiana, cap a un espai sacre ocupat per les tombes antropomorfes i la balma-oratori.

L'autor sosté que la balma de la part inferior del monòlit serví com a habitatge amb coberta, la qual podria haver estat ocupada per algun eremita. D'aquesta balma parteix un sender excavat a la roca que conduiria a la part superior, on hi ha la necròpoli. En els nivells intermedis s'hi aprecien diverses balmes i fornícules, de les quals una és murada i sembla que serví d'oratori.

Aquesta interpretació sembla força plausible, però deixa molts interrogants sense respondre: per què algunes de les tombes excavades no sembla que permetin l'enterrament d'una persona? Si no era per recollir l'aigua de la pluja, quina funció feia el canaló picat a la pedra? Quin significat té l'enigmàtic símbol situat just abans d'accedir a les tombes?

Lo Tormo és un lloc que atraurà els amants dels llocs misteriosos. Actualment el propietari d'aquestes terres té gran cura de les vinyes i de l'indret; si hi aneu, acosteu-vos-hi amb silenci i respecte.


Lo Tormo o Tormo del Frare: monòlit de gres rogenc on s'ubica
un complex rupestre de culte d'època visigòtica © Domènec Ribes i Mateu

Cavitats mortuòries excavades a la roca a la necròpolis de lo Tormo, datades entre els s. VIII i XI
 © DRM

Canaló excavat a la roca que comunica la part baixa amb la necròpolis de lo Tormo © DRM

Cavitat a la part superior de lo Tormo: malgrat ser natural recorda una fornícula religiosa © DRM

Balma murada de lo Tormo: es creu que es tractava d'un recinte sagrat,
a mode d'oratori (anterior a la conquesta cristiana de la Catalunya Nova) © DRM

Interior de la balma murada, situada en un lloc força inaccessible © DRM

Creus gravades a l'interior de la balma-oratori de lo Tormo.
Se'n compten fins a cinc: 3 de llatines i 2 de gregues © DRM

Creus gravades a la roca o formes naturals? Tot és possible en un lloc tel·lúric
com lo Tormo de la Vilella Alta © DRM


Track de l'itinerari per anar fins a lo Tormo de la Vilella Alta: 

dijous, 8 d’agost de 2013

La Barcelona que ve: nova arquitectura del districte 22@


Aviat les rutes del bus turístic de Barcelona faran un recorregut monogràfic per les noves icones arquitectòniques de la Ciutat Comtat que s’estan aixecant al nou districte tecnològic i de negocis del 22@, l’antic Poble Nou.

Aquests edificis agradaran més o menys, però és clar que hores d’ara ja marquen la tendència cap on anirà la nova arquitectura d’aquesta banda de la ciutat: verticalitat descarada i una certa fredor humana.

El nucli del districte 22@ està situat al voltant de la plaça de les Glòries i l’eix que defineix l’avinguda Diagonal des d’aquesta plaça fins a la zona del Fòrum. Aquests nous edificis, amb algunes icones destacables, defineixen el nou skyline de la ciutat, amb grans edificis i gratacels.

Sense menystenir les qualitats estètiques i creatives de molta d’aquesta nova arquitectura, és de destacar també la fredor que els acompanya i la connotació de “no-lloc” (Marc Augé) que confereix al barri. No es tractava de mantenir a tota costa l’ambient menestral d’un barri que ja havia caigut en la decadència (Poble Nou), però passejar-se per un indret sense personalitat històrica, sense teixit humà i social i amb una concepció molt dura de l’urbanisme aporta una certa sensació de soledat, tristesa i desànim. El visitant passeja per Barcelona, però podria ser perfectament Berlin. I aquest és el quid de la qüestió.


Novotel Barcelona © Domènec Ribes i Mateu

DHB i torre Agbar © DRM

Torre Diagonal Zero, seu de Telefónica © DRM

Hotel Barcelona Princess © DRM

Edifici d'apartaments © DRM

Edifici Media TIC © DRM

Museu Can Framis - Fundació Vila Casas © DRM

Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra © DRM

dijous, 1 d’agost de 2013

Càtars, guerrillers i castellans a les Muntanyes de Prades

Siurana i Montsant des de Gallicant © Domènec Ribes i Mateu

Com molts altres indrets de les Muntanyes de Prades, la zona compresa entre el riu Siurana, Arbolí, Gallicant i la Febró està carregada d’històries i llegendes. Segons es diu, el poblet d’Arbolí (d’origen musulmà) i el puig de Gallicant acolliren una comuna càtara al segle XIII. Segles més tard, aquesta zona també fou refugi del guerriller Joan Barceló, Carrasclet. Els barrancs propers a Arbolí serviren de refugi segur on el famós guerriller conduïa els presoners que feia.

Gallicant és un agrupament de cases al caire de l’abisme del riu Siurana que, segons Josep Iglésies, a finals dels anys quaranta del segle passat encara mantenia població. Ara és un lloc rònec al peu del cim cònic del mateix nom, i encara conserva alguns arcs gòtics de carreus ben treballats que ens parlen del seu origen medieval. Des del despoblat és visita obligatòria pujar al cim de Gallicant (1.009 m). La dura pujada queda recompensada per l’ambient frescal i ombrívol que es respira en l’ascens (fins i tot a ple estiu) i les esplèndides vistes des de dalt.

El poble abandonat de Gallicant © DRM

Un altre element natural d’especial interès d’aquest sector de les Muntanyes de Prades són els gorgs de la Febró. Es tracta d’un conjunt de salts d’aigua format pel Gorguet (al barranc de la Canaleta), el Gorg i la Gorguina (ambdós al riu del Gorg). A l’indret on aquest riu conflueix amb el riu Siurana hi ha la Desenrocada dels Castellans, un caos de grans blocs de pedra on, segons la llegenda, foren llançats del penya-segat 500 presoners castellans durant la Guerra dels Segadors; al cap dels anys, el despreniment de roques va colgar les seves despulles. La llegenda també afirma que quan la foscor arriba si es para bé l’orella encara es poden escoltar els seus gemecs. La versió d’Albert Manent és una mica diferent però no menys impactant: "La Guerra de la Successió va donar lloc al topònim de «Desenrocat dels Castellans», un antic avenc a la Febró que, en esbalçar-se, va abocar cranis i pots de pólvora. Diu la tradició del poble que hi tiraven vius els presoners que parlaven estranger («belga», concreten). No gaire lluny hi ha la Parada dels Castellans, on sembla que feren presoners els qui després estimbaren." (Albert Manent, Toponímia i història al Camp de Tarragona)

El Gorguet © DRM

La Gorguina  © DRM

Caminar per la llera del riu Siurana és conèixer un aspecte difícil d’imaginar avui dia: el dels nombrosos molins que poblaven aquest sector del riu. Ara tot està abandonat, però no fa massa anys la vida devia bullir en aquest indret. El mas d’en Candi i els molins Paperer (que fabricava paper d’estrassa), d’en Salvat (farina i electricitat), de l’Esquirola i de la Febró són l’única cosa que resta d’aquest passat no gaire llunyà.

Al voltant d’Arbolí es conserven trams dels camins de bast que pujaven cap a Gallicant i cap a l’ermita de Sant Pau i Siurana. Són camins d’origen medieval, si no anterior. Molts trossos s’han perdut i, si no si es posa remei, en els propers temps s’acabaran de perdre del tot. Seria una llàstima, perquè trescar per aquests corriols centenaris per on transitaren càtars, guerrillers i soldats castellans és tot un plaer i una grata experiència.

Siurana i Cornudella de Montsant © DRM

Mas d'en Candi © DRM

Mas d'en Candi © DRM

Siurana vista des del mas del Salin © DRM

Camí empedrat medieval d'Arbolí a Siurana, al seu pas per l'ermita de Sant Pau © DRM

Ruta i pista a Wikiloc:
Camins per la història: Arbolí, Gallicant i els Gorgs de la Febró (Baix Camp)