Gegants ben arrelats: arbres monumentals i singulars de les comarques de Tarragona (3)

Pi del Burgar (Reus, Baix Camp)
El Burgar (o Brugar) és una partida de masos situada al nord de Reus, en direcció a la Selva del Camp. Molt a prop es troba el mas del Burgar, històrica edificació que té adossada una capella dedicada a la Mare de Déu de l'Esperança.

El Pi del Burgar © DRM

Malgrat el seu desconeixement, es tracta d'un dels pins pinyers (Pinus pinea) més grans del país. Les seves mides així ho demostren: 4,73 m de volt de canó, 5 m de volt de soca, 22 m d'alçària i 25 m de diàmetre de la capçada.

Té dues grans branques que es bifurquen i que fan uns 11 m d'alçària. Es calcula que l'arbre té uns 400 anys d'edat.

Aquest pi té la particularitat que es troba enmig d'un torrent, la qual cosa va perjudicant el seu estat de conservació. Algunes de les seves arrels han quedat al descobert per les avingudes del torrent, i s'ha asfaltat amb ciment la llera fins a sota mateix de l'arbre (potser amb la voluntat de protegir-lo?).

El topònim original és Brugar, i provindria de 'bruc'. En els documents més antics que es conserven apareix amb aquesta forma. Però per un fenomen de metàtesi o canvi d’ordre de les lletres r i u, el nom hauria esdevingut Burgar, que és el que ha prevalgut popularment.

El Pi del Burgar © DRM

Pi de Mestres (Vilallonga del Camp, Tarragonès)
Es diu que aquest pi pinyer (Pinus pinea) fou plantat l'any 1898 per Josep Mestres i Miquel (1868-1915), fill del poble que va ser president de la Diputació de Tarragona (1913-1915).

Malgrat que va ser declarat per la Generalitat arbre monumental l'any 1987, l'empresa Red Eléctrica de España va estar a punt de talar-lo per fer passar una línia de molt alta tensió (vegeu fotografia). Sortosament, la pressió popular i una campanya ciutadana van aturar la tala.

A Vilallonga del Camp hi havia una altre pi centenari, el Pi del Baró, que va morir per un llamp. Era encara més vell i més gran: es diu que datava del segle XVI. Malauradament l'any 2001 va rebre l'impacte d'un llamp que va precipitar la seva mort.

El Pi de Mestres © DRM

El pi està envoltat de línies elèctriques que gairebé obliguen a talar-lo © DRM

Pinassa del coll d'Alforja (Arbolí, Baix Camp)
Malgrat estar situada molt a prop de la carretera que va d'Alforja a Cornudella, aquesta enorme pinassa passa totalment desapercebuda per a qui circula amb cotxe: l'arbre queda amagat pel bosquet del qual forma part.

Pinassa del coll d'Alforja © DRM

Per copsar-ne les seves veritables dimensions, cal apropar-se o allunyar-se'n molt: per arribar just sota de l'arbre caldrà que ens endinsem una mica pel bosc, i per veure'l de lluny podem aturar-nos a la carretera d'Arbolí, des d'on veurem com sobresurt per damunt de la resta d'arbres.

Es tracta d'un exemplar de pinassa (Pinus nigra ssp. salzmannii) singular i admirable perquè té un canó recte, sense cap branca, que fa uns 10 m. El volt de canó fa 3,27 i la capçada sobresurt del bosc d'alzines on viu. Aquest arbre també és conegut amb el nom de Pi Gros d'en Vinyes, nom del propietari.

En aquesta obaga es localitzen diverses pinasses de mides considerables. Pels qui accedeixen al Priorat per aquesta carretera és una excel·lent porta d'entrada que mostra la diversitat d'ambients d'aquesta comarca.

L'enorme canó de la pinassa fa uns 10 m d'alçària © DRM

La pinassa sobresortint del bosc on viu, al costat de la carretera © DRM

Surera del mas de les Moreres (Cornudella de Montsant, Priorat)
Les sureres no són gaire freqüents a les comarques tarragonines. La més important és la que trobem pujant cap al castell d'Escornalbou, però també en trobem de disperses a Riudecols, a Vimbodí, a l'Albiol i en alguns terrenys de llicorelles del Priorat. Precisament en aquesta darrera comarca, baixant del coll d'Alforja en direcció a Cornudella, trobem aquest exemplar de Quercus suber.

La Surera del mas de les Moreres fa 3,60 m de volt de canó, 17 de diàmetre de capçada i un 15 d'alçària. L'arbre es troba en un estat de salut regular, ja que ha patit els efectes dels llamps i no s'ha pelat convenientment.

Aquest exemplar forma part d'un petit bosquet de sureres que, segons sembla, foren plantades fa uns 170 anys pels propietaris de la finca. La surera es veu de lluny però arribar-hi és força complicat; per accedir fins a la seva ombra acabarem amb algunes esgarrinxades a les cames.

El mas de les Moreres va servir de base durant la guerra civil espanyola per a diferents missions: per a les colònies escolars de Reus, el Cos de Tren, escola de metralladores, hospital de malalts i hospital de ferits.

Des de l'alzina es contempla el mas de les Moreres i la serra de Montsant al fons © DRM

Les arrels de l'arbre s'allarguen molts metres de la soca © DRM

Gegants ben arrelats: arbres monumentals i singulars de les comarques de Tarragona (2)

Pi Gros o Pi del Retaule (la Sènia, el Montsià)

Es tracta d'un pi negral (Pinus nigra subsp. salzmannii) amb unes dimensions que el converteixen en el més gran de la Península: 31,5 m d'alçària, 4,6 de volt de canó a 1,30 m i capçada de 22,5 m. Se li calcula una edat de més de 500 anys. Es diu que aquest arbre ha sobreviscut a la tala perquè es troba en un punt que fa de partió de dues finques forestals.

Pi Gros o Pi del Retaule  © DRM 

Malgrat l'aspecte imponent i majestuós, el Pi Gros pateix les conseqüències de l'edat i de la mà de l'home. Fa temps es va obrir una cavitat a l'arbre per obtenir pega (resina); ara aquesta cavitat ha provocat l'obertura d'una important escletxa al tronc que fa que en dies de forta ventada l'arbre cruixi i amenaci de tombar-lo. A més, l'interior del tronc està més deteriorat del que es pensava a causa d'agents de putrefacció i vellesa de l'arbre.

El Parc Natural dels Ports han col·locat uns cables tensors que estabilitzen l'arbre i que evitin que una forta ventada el pugui tombar. Esperem que aquestes mesures donin el seu fruit.

El Pi Gros es troba molt a prop del Faig Pare o del Retaule. S'hi accedeix per la pista del pantà d'Ulldecona, a la Sènia. Cal remuntar el barranc de la Fou, passar la font del Teix i dirigir-se cap al morral de Catinell. Un camí que surt a la dreta condueix als dos arbres monumentals.

Pi Gros o Pi del Retaule © DRM   

Faig Pare o Faig del Retaule (la Sènia, el Montsià)

El Faig Pare o Faig del Retaule (Fagus sylvatica) representa una relíquia del sud de Catalunya: forma part de la fageda més meridional de la península Ibèrica. La importància d'aquesta fageda està en el caràcter relictual que té: durant el quaternari, quan el clima era molt més fred a la Terra, les fagedes migraren cap al sud; però quan les temperatures tornaren a pujar, migraren de nou cap al nord, deixant petites clapes aïllades en indrets meridionals molt humits.

Aquestes clapes s'han localitzat en diferents punts dels Ports, i la més important és la que constitueix la Reserva Natural Parcial de les Fagedes. Atès que el faig viu en latituds més fredes i humides, als Ports sempre estan orientats cap al nord i se situen als fons de les valls i barrancs on la humitat és més alta.

El Faig Pare mostra una majestuosa arrel descoberta que confereix a l'indret un halo d'encanteri, sobretot si el visiteu a la tardor, quan els canvis cromàtics són més acusats. L'arbre té una alçària total de 25 m, un volt de canó (a 1,30 m) de 4 m i una capçada de 28 m. Se li calculen uns 250 anys d'edat.

Per accedir al Faig Pare cal seguir el mateix itinerari que per arribar al Pi Gros.

Les arrels enigmàtiques del Faig Pare o Faig del Retaule © DRM

Faig Pare o Faig del Retaule © DRM

Alzina de la Casa Nova de Bonany (Querol, Alt Camp)

Aquesta alzina (Quercus ilex, subsp. ilex) es troba a l'era de la Casa Nova, a prop de la carretera de Querol - Pla de Manlleu, a uns 500 metres de la cruïlla d'aquesta carretera amb la de Santes Creus - Pontons. Les seves dimensions són descomunals: fa uns 4 metres de volt de canó i uns 14 metres d'alçària; l'edat que se li calcula és d'uns 400 anys. Veureu que fa ombra a tota l'era i que el seu estat de conservació és força bo.

Prop de l'alzina  hi ha un saüquer que fa mig metre de diàmetre.

Alzina de la Casa Nova de Bonany, envoltada de vinyes  © DRM   

Les dimensions descomunals de l'Alzina de la Casa Nova de Bonany © DRM   

Alzina de la Casa Nova de Bonany © DRM   

Pi de les Quatre Soques (Querol, Alt Camp)

Malgrat els periòdics incendis forestals, el terme de Querol encara conserva extensos i valuosos boscos. En una d'aquestes masses forestals trobem el Pi de les Quatre Soques (Pinus nigra subsp. salzmannii), situat al barranc de les Trencades, als contraforts nord-occidentals del cim de Montagut.

El nom es deu, evidentment, a la seva forma: a partir d'un metre del nivell de terra, el pi es divideix en quatre grans branques que arriben a uns 20 metres d'alçària. Aquest pi és esmentat per Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna a l'excursió de Querol a Montagut del llibre Les valls del Gaià, del Foix i de Miralles (1934).

S'hi arriba prenent el sender PR que parteix del coll de Montagut i que arriba fins a Querol.

El Pi de les Quatre Soques © DRM

El Pi de les Quatre Soques © DRM

Pi de la Fou de Sant Magí de la Brufaganya (Pontils, Conca de Barberà)

Sant Magí de la Brufaganya és un indret força recòndit situat al cor de l'Alt Gaià, un massís muntanyós a cavall de les comarques de l'Alt Camp, la Conca de Barberà i l'Anoia. Malgrat el relatiu aïllament, l'indret és força conegut gràcies al santuari i les fonts de sant Magí, sobretot a la ciutat de Tarragona.

Es tracta d'una petita vall encaixada per les serres del Pany, de la Brufaganya i de la Savinosa. La vall és modelada pel torrent de Sant Magí i pel barranc de la Fou. Precisament aquest darrer barranc és el que dóna nom al nostre pi. Es tracta d'un exemplar de pi pinyer (Pinus pinea) que deu tenir uns centenars d’anys.

A Sant Magí de Brufaganya també hi trobem roures centenaris que s'apleguen als costats dels camins per on arribaven els pelegrins, però avui dia la majoria d'aquests exemplars són morts o gairebé. A finals del segle XIX els excursionistes que hi arribaven quedaven meravellats d'aquests arbres monumentals, però molts foren talats a principis del segle XX i altres han mort de vells.

Si aneu a Sant Magí de la Brufaganya no deixeu de visitar també les coves troglodites on, segons la llegenda, va viure el mateix sant Magí. Les coves es troben per damunt del santuari, vers el cingle, on un rengle d'esglaons condueix a una cavitat natural coneguda com la cova de Sant Magí, on la tradició diu que el sant habità durant trenta anys, alimentat pels àngels.

El Pi de la Fou a principis del segle XX i principis del segle XXI © DRM

El recte i esvelt tronc del Pi de la Fou © DRM

Gegants ben arrelats: arbres monumentals i singulars de les comarques de Tarragona (1)

Les comarques que conformen el Camp de Tarragona i les terres de l'Ebre han sofert més canvis en el seu paisatge en els darrers cinquanta anys que tot al llarg de la seva història. El primer està trinxat de vies de comunicació que esquarteren els seus camps, desenes de torres de molt alta tensió creuen el territori per tots els punts cardinals, les indústries químiques han identificat per sempre més el conreus de l'avellana amb les torres fumejants, els polígons industrials han substituït els antics camps d'horta, etc. Per la seva banda, les terres de l'Ebre s'han erigit en el pati del darrere dels catalans: hi va a parar tot allò que ningú vol prop de casa. Centrals nuclears, centrals tèrmiques, parcs eòlics, complexos electroquímics contaminants, més d'una quinzena de línies d'alta o molt alta ensió, gasoductes, pedreres i activitats extractives... Ara ja formen part de la identittat paisatgística d'aquestes terres.

No obstant això, i malgrat la implacable pressió humana, han resistit ací i allà exemplars monumentals d'arbres que són testimoni dels canvis experimentats en el paisatge de les terres tarragonines. Alguns d'ells són avui dia veritables símbols i referents identitaris per a la població del seu entorn (el Pi de Bofarull a Reus, el Faig Pare a la Sènia), d'altres s'han convertit en reclams turístics (lo Parot a Horta de Sant Joan), uns altres són autèntics tresors llegendaris (el Teix de la Cova a Margalef i el Teix d'Engrilló a Prat de Comte), uns pocs han estat víctimes dels llamps i han desaparegut (el malaguanyat Pi del Baró a Vilallonga del Camp) i uns últims han estat a punt de ser eliminats per la mà de l'home (el Pi de Mestres, també a Vilallonga).

En aquest apunt i ens els següents us presentarem un breu recull fotogràfic d'aquests fantàstics arbres que no deixen de sorprendre'ns per la seva bellesa, tenacitat i saviesa.


Pi de Bofarull (Reus, Baix Camp)

Per la seva situació, a tocar de l'antiga carretera de Reus a Tarragona i just a l'entrada de l'aeroport de Reus, és un arbre molt conegut i la seva popularitat ve d'antic: figura en un mapa de 1825 fet per un dibuixant de Reus anomenat Verdaguer. També apareix al conte curt El parlament del capitost carlí (1925), d'A. Fuster Valldeperas, on s'explica que es vol afusellar l'enemic sota la seva ombra.

És un pi pinyer para-solat, de 21 m d'altura, un volt de soca de 5,1 m, i un diàmetre mitjà de capçada de 21, 5 m. Se li calcula una edat superior als 300 anys.

Pi de Bofarull  © DRM   

Pi de Bofarull  © DRM 

Pi de Bofarull  © DRM 

Alzina del mas de Borbó (l'Aleixar, Baix Camp)
Aquesta impressionant alzina (Quercus ilex) té una alçada d'uns 12 m, una capçada de 24,5 i un volt de soca de 9,45 m. Se li calcula una edat de 1.000 anys. Es troba situada al mas de Borbó, al terme municipal de l'Aleixar (Baix Camp), però actualment no es pot visitar perquè la finca és privada i està barrada.

Marià Manent, a L'aroma d'arç, va escriure aquest text sobre l'alzina de mas de Borbó:

17 d'agost de 1962
A la tarda ens arribem al Mas de Borbó. Vénen les quatre noies suïsses. Aturats al bosc, tornen a cantar cançons franceses o helvètiques:

Oui, ma chaumière
je la prefère
avec toi
au palais d'un roi.

Sota l'arc fosc de les alzines es veia un paisatge equilibrat: conreus, boscos i serres llunyanes en el sol d'agost. L'airet era agradable. L'alzina del Mas de Borbó té les branques decorades amb líquens grisos i verds, que fan unes configuracions geogràfiques, una mena de Polinèsia en l'escorça negra. Hem visitat per dins el Mas de Garrut, que es troba al mateix camí. Les noies xisclaven quan han començat a volar ratpenats per les alcoves buides.

Alzina de mas de Borbó  © DRM 

Alzina de mas de Borbó  © DRM 

Pi de les Planes o del Fernando (l'Aleixar, Baix Camp)
Aquest pi pinyer (Pinus pinea) té una alçada d'uns 20 m i un volt de 4,55 m; la soca fa uns 5 m i el diàmetre de la capçada és de 27,6 m. Se li calcula una edat aproximada als 300 anys. S'hi pot arribar des del poble de l'Aleixar: prendrem el camí de l'ermita de sant Blai i remuntarem el barranc de les Trilles per l'esquerra. De lluny veurem aquest monumental pi, que s'alça enmig d'un bosquet.

Pi de les Planes  © DRM 

Pi de les Planes  © DRM

Pi de les Planes  © DRM

Lo Parot (Horta de Sant Joan, Terra Alta)
Lo Parot és una olivera mil·lenària situada als afores d'Horta de Sant Joan (Terra Alta). Declarada arbre monumental, té una alçària de 8 m i un perímetre de la soca de 15 m. Els vilatans asseguren que és l'arbre més vell de Catalunya, amb 2.000 anys de vida. Es tracta d'una olivera (Olea europeae) d'una varietat desconeguda avui en dia, que es caracteritza per tenir les fulles i el fruit una mica més allargats que la varietat anomenada empeltre, cultivada tradicionalment a tota la comarca.

Situat a uns 500m de la sortida d'Horta en direcció a Bot, s’hi accedeix per un camí que arrenca a mà dreta a peu de carretera, en el punt quilomètric 3. Hem de seguir 50 metres fins les edificacions, d’on surt un senderet que ens porta cap al bancal inferior a la dreta, on es troba l’arbre.

Aquí podeu veure una panoràmica virtual de lo Parot d'Horta de Sant Joan.

 Panoràmica virtual de lo Parot d'Horta de Sant Joan © DRM

Teix de la Cova (Margalef, Priorat)
Es calcula que aquest teix (Taxus baccata) té uns 1.000 anys d'edat. Fa 15 metres d'alçària i 5,15 metres de volt de canó a 1,30 m d'alçària. Les branques comencen a uns 2 metres i les de la part sud  estan poc desenvolupades a causa de la paret de la cova. Es troba situat en una raconada de la serra de Montsant, en concret a la capçalera del barranc de la Taverna. És un indret solitari al costat d'una balma on també podem identificar altres plantes protegides.

S'hi pot accedir a peu des de Margalef o des de la Morera de Montsant, amb unes dues hores i mitja de caminada.

Teix de la Cova © DRM

Monestirs de llegenda: Legendarium. Guia per les llegendes de la Ruta del Cister

De tant en tant parlem de llibres en què la fotografia hi té un paper molt important. Fa mesos ens fèiem ressò del llibre Kathmandu, un recull de fotografies de la capital del Nepal. Avui us parlarem d'una guia singular per la Ruta del Cister que pren com a fil conductor les llegendes que s'han originat a redós dels monestirs.

Els tres monestirs que actualment formen part de la Ruta del Cister (Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges) amaguen, en cadascun dels seus racons, molts secrets i misteris que no trobareu ni en les històries oficials ni en les guies turístiques: històries de fantasmes que recorren de nit els passadissos dels claustres, d’aparicions del Diable en la mateixa casa de Déu, de tombes misterioses que amaguen tresors i personatges llegendaris, de monges visionàries i monjos il·luminats, d’estàtues que cobren vida per executar la seva venjança, i mil altres històries fantàstiques.

Legendarium. Guia per les llegendes de la Ruta del Cister mostra molts d’aquests secrets amagats dins dels monestirs; però no és només un recull de llegendes, sinó també una guia que explica el patrimoni dels monestirs i el seu entorn històric i natural a través de les històries que eclesiàstics i veïns d’aquestes contrades han fet perdurar al llarg dels segles.

El lector pot emprar aquesta obra per deixar-se guiar d’una manera alternativa pels monestirs i el seu entorn natural: se li presenten uns itineraris que prenen com a punt de referència elements físics visibles i visitables (tombes, estances, esglésies, estàtues, coves, etc.) i en cadascun d’aquests elements s’expliquen les llegendes que hi estan relacionades.

Índex de llegendes:

Llegendes de Poblet

Les tres llums i la fundació de Poblet
El diable ajuda a construir el monestir
Les santes creus i la construcció de l'església
La dona del mestre de cases
La Porta Daurada
La missa de mitjanit
L'ànima en pena
La visita del rei
L'abat Copons
Assassinat al Bosc de Poblet
Fra Marginet
Ramon Folch de Cardona i les ratapinyades
L’herba dels familiars
L'astúcia del monjo
La pedra de la profecia
La profanació de les tombes reials

Llegendes de Santes Creus

El camp de les santes creus
Guillem de Montcada i la fundació del monestir
Les alberedes de Santes Creus
La làpida de l'arquitecte
El tribut de les cent donzelles
El bosc de sant Sebastià
El miracle de les flors
El tovalló cremat
La invicta amazona
La gorra de l'abat Tolrà
La visita de sant Francesc d’Assís
L'hàbit de sant Bernat Calvó
Les dents de sant Bernat Calvó
L'últim servei de Roger de Llúria
El cec de santa Llúcia
El rescat del cos de Blanca d'Anjou

Llegendes de Vallbona de les Monges

Vida de sant Ramon de Vallbona
Fundació de Vallbona de les Monges
La visió de la reina
La santa mà
La Mare de Déu del Claustre
La monja santa
Manel Aritzeta "el Manco"
Els tres cops o la maça avisadora de sant Benet
Romanç del gat del refetor
L'Era de les Bruixes
La trobada miraculosa de la Verge del Tallat
Els miracles del Tallat
El Rector de Vallfogona i Vallbona

El llibre està profusament il·lustrat amb fotografies que acompanyen les llegendes i les recomanacions per visitar cada indret. Heu-ne ací una petita mostra.

El bosc de Poblet: llar dels familiars o minairons © DRM

Cel rogent sobre Santes Creus © DRM

El símbol de Santes Creus al pany d'una porta © DRM

Porta de l'Assumpta © DRM

Roca gegant que sosté l'Era de les Bruixes, lloc d'akelarre de les bruixes de Vallbona de les Monges © DRM

Creu esculpida a l'indret conegut com Era de les Bruixes (Vallbona de les Monges) © DRM  

Podeu adquirir el llibre en aquest enllaç.

Dades tècniques:
Autor: Ribes Mateu, Domènec
ISBN: 978-84-95317-88-9
Editorial: Llibres de l'Índex
Idioma: Català
P.V.P.: 14.00 €
Núm. pàgines: 89
Mesures: 22 x 23,5
Any d'edició: 04/2005

El Pavelló dels Distingits de Reus en detall (o com tenir cura de pacients selectes)

El pavelló número 6 de l’Institut Pere Mata de Reus (Baix Camp) es coneix com a Pavelló dels Distingits perquè estava destinat a acollir malalts mentals d’alt poder econòmic de la burgesia de principis de segle XX. Qui el visiti veurà que els pacients que hi habitaven podien gaudir d'uns nivells de confortabilitat poc usuals per a l'època de què parlem: radiadors a les habitacions, colors i decoració pensats per transmetre sensació de placidesa i tranquil·litat als pacients, reixes exteriors robustes però al mateix temps dissimulades i discretes que deixen entrar la llum exterior, etc.

Aquest edifici, que formava part d’un complex més ampli, estava reservat només per a homes. Constava d’una planta baixa que es destinava al lleure (amb la sala de música, sala de jocs i menjador) i dos pisos amb les habitacions dels interns.

© Domènec Ribes i Mateu

El Pavelló dels Distingits s’erigeix com un compendi de petits detalls que l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner va planificar, idear i dissenyar per fer la vida dels pacients més fàcil i còmoda.

Per exemple, crida l’atenció l’absència total de cantons punxeguts en tot el recinte amb la finalitat d’evitar accidents entre els pacients: les escales i les baranes són arrodonides, i els elements trencables com vidres són mínims.

© Domènec Ribes i Mateu

© Domènec Ribes i Mateu

També és omnipresent l’ús de colors càlids i de materials com la fusta, que transmeten serenor i placidesa.

En la decoració del pavelló predominen per damunt de tot temes vegetals i, en menor mesura, d’animals. Tracten de ser una al·legoria sobre el guariment dels malalts internats. També són força freqüents els símbols heràldics catalans i els temes medievals, sobretot en la decoració de vidrieres.

© Domènec Ribes i Mateu

© Domènec Ribes i Mateu

L'Institut Pere Mata va ser creat com una petita ciutat (tenia una superfície d’unes vint hectàrees) sota uns conceptes renovats d’urbanisme, ornamentació, materials i planificació dels espais. I els criteris que van regir la distribució dels espais van ser els de gènere, categoria social i tipus de malaltia.

© Domènec Ribes i Mateu

Lluís Domènech i Montaner va ser capaç d’idear una edifici que combinava de manera perfecta una decoració exquisida pròpia del modernisme amb la preocupació per la seguretat, el confort i la higiene d’uns pacients distingits i selectes.

Aquí podeu veure una visita virtual al Pavelló dels Distingits de l'Institut Pere Mata.

Des del 1997 el Pavelló dels Distingits forma part de la Ruta del Modernisme de Reus, i les visites públiques són gestionades pel Patronat Municipal de Turisme i Comerç de Reus.

Direcció: Carretera de l’Institut Pere Mata, s/n. Reus

L'art de la pedra en sec (2): la barraca del Man a la Plana de l'Alt Camp

Visita virtual a la Barraca del Man, a la Plana de l'Alt Camp

Situada a les Planes del Pont, en un dels punts amb més concentració per quilòmetre quadrat de construccions de pedra seca de tot el país, la barraca del Man és una de les més grans i espectaculars. Potser no rivalitza en quant a bellesa i harmonia de formes amb la barraca del Manilles (la més estilitzada, bella i ben cuidada de la comarca), però les seves dimensions, la disposició de les seves estances i els elements singulars que conté la fan especial i única: un terra empedrat, una menjadora picada al terra i un sistema de recollida de l'aigua de la pluja per omplir la cisterna.

Interior de l'estança, amb el terra empedrat

Detall de la menjadora

Es tracta d’una construcció aèria aïllada de forma bessona-composta, amb un tipus de porta d’arc pla. Està formada per quatre estances: dos a la part NE que es comuniquen entre si, una altra a la part SE i finalment una de petita a l’oest.

La principal conté una menjadora i una cisterna; la que comunica amb aquesta té una característica que la fa singular i gairebé única: té tot el terra empedrat i unes petites obertures a les parets per deixar entrar la llum. L’estança de l’esquerra té una altra menjadora pels animals picada a la roca de terra. 

Per últim, la petita estança del darrere té un petit banc i una obertura per controlar el pas de l’aigua que prové de l’exterior i que permet desviar-la cap a la cisterna del pagès o cap al beuredor dels animals.

La paret frontal està rematada per un sardinell de pedres en rastrell i a l’exterior té una escala de graons per pujar a la part superior. Al costat de la barraca hi ha una antiga era de batre.

Segons la tradició popular, era una de les barraques que temps enrere habitaven els carboners i els pastors que treballaven pel monestir de Santres Creus.

Planta de la Barraca del Man (© Drac Verd de Sitges)

Cisterna a l'interior de la barraca del Man

Panoràmica de l'interior: cisterna, menjadora i porta d'accés a l'altra cambra

L'art de la pedra en sec (1): la barraca del Manilles a la Plana de l'Alt Camp

Visita virtual a la Barraca del Manilles, a la Plana de l'Alt Camp

La zona de les Planes del Pla de Santa Maria, el Pont d’Armentera i Santes Creus és potser la regió del nostre país que més construccions de pedra seca concentra. Només cal que doneu un cop d’ull al web Wikipedra, seleccioneu aquesta zona i veure dibuixats al mapa una munió nombrosíssima de barraques de pedra en sec.

Interior de l'estança del pagès

Després de la restauració que es dugué a terme l’any 2006 gràcies a la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya i el Centre Excursionista de Catalunya, la que es coneix com Barraca del Manilles probablement s’hagi convertit en una de les construccions de pedra seca més belles, no només d’aquesta zona sinó de tot Catalunya.

I no ho diem perquè sí. Aquesta magnífica barraca presenta un bon nombre d’elements que la fan una construcció especial i diferent: a la part posterior hi veureu un gran espai, excavat a la roca i situat sota el nivell del terra de la barraca. La seva finalitat és incerta: un aljub? Un amagatall? Segons Manel Tosas, gran coneixedor de les construccions de pedra seca d’aquesta part del país, es tractaria d’un espai on es guardaven en remull les portadores de sulfat de coure que els pagesos feien servir per sulfatar les vinyes. Sigui com sigui, és un espai ben curiós que mai abans havia vist en cap altre lloc.

Un altre element curiós d’aquesta barraca són les escales exteriors que permeten accedir a la gran terrassa superior, on segons es diu hi ha dos amagatalls (jo no els he pogut trobar). D’aquí dalt estant, tindreu una fabulosa vista d’aquesta part de les Planes de Santes Creus, amb altres construccions de pedra seca escampades ací i allà.

Planta de la Barraca del Manilles (© Drac Verd de Sitges)

La barraca està formada per dues estances que estaven destinades a separar els animals de les persones. L’espai que ocupava el pagès impressiona pels 4,3 metres d’alçada que fa la cúpula. És un espai magnífic que conté una cisterna i diferents fornícules. També hi trobareu un petit espai encastat a la paret, que bé podria ser un petit estable, un jaç per al pagès o senzillament una llar de foc.

Canaló excavat a la roca que condueix a la cisterna

Menjadora i pica de l'estable

La construcció és de forma bessona-composta, feta amb casella i amb la porta d’arc de mig punt. Aquí podeu veure la panoràmica virtual de la Barraca del Manilles que hem preparat per al portal Panorama.cat.

L’entorn de la barraca està perfectament conservat gràcies al treball i la cura de Jaume Sendra, “el Manilles”, el veí del Pont d’Armentera que actualment n’és el propietari.

Tant la barraca com l'entorn estan perfectament conservats