La Vall de Boí pertany a l'Alta Ribagorça, una comarca creada no fa massa anys (1987). Vall de Boí és un dels tres municipis que constitueixen la comarca, i agrupa diferents poblets i llogarrets escampats tot al llarg de la vall del riu Noguera de Tor, el qual desemboca a la Noguera Ribagorçana.
La petitesa de la Vall de Boí no amaga els immensos encants que posseeix: el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i el conjunt romànic declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO.
En aquest viatge fotogràfic al cor del Pirineu ens centrarem en les esglésies que conformen el conjunt romànic. Per veure panoràmiques immersives del parc nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici podeu visitar el web Pyrenees360 (
www.pyrenees360.com).
El conjunt d'esglésies romàniques declarades Patrimoni Mundial són 9: Sant Climent de Taüll, Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d'Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, La Nativitat de Durro, Santa Maria de Cardet, l'Assumpció de Cóll i l'ermita de Sant Quirc de Durro.
Tot i que la vall tenia una població relativament reduïda a l'edat mitjana, els dignataris locals (els barons d'Erill) reberen grans quantitats de plata per encoratjar-los a participar en la campanya catalana per recuperar Barbastre i Saragossa. La major part d'aquests diners es van dedicar a construir diverses esglésies entre els segles XI i el XIV, seguint l'estil arquitectònic importat de Llombardia. Les esglésies es caracteritzen per l'elaboració en el treball de la pedra i per l'elegància dels campanars. Les pintures murals de les esglésies es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya a Barcelona.
Potser l'estampa més característica d'aquesta vall (i per extensió, convertit en símbol del romànic català) és el famós campanar de l'
església de Sant Climent de Taüll. La decoració d'estil llombard (arcuacions cegues, lesenes i frisos de dent de serra) el fan inconfundible, mentre que les pintures del Pantocràtor del seu interior són de les més conegudes de l'art romànic.
Són molt semblants les
pintures murals de Santa Maria de Taüll, on es representa l'Epifania envoltada pels Reis Mags. Els Apòstols també apareixen sota una arcuació.
Sant Joan de Boí ens pot donar una idea de com devien ser aquestes esglésies: totalment decorades amb pintures murals tant a l'interior com a l'exterior dels temples. Tot i que les pintures que ara es poden veure són una reproducció de les originals conservades al MNAC, ens podem fer una idea de la seva força expressiva. Podem veure diverses escenes bíbliques, entre les que destaquen grups d’animals del bestiari medieval, l’escena de la Lapidació de Sant Esteve, l’escena amb un malabarista de boles, un equilibrista i un sonador de psalteri, la bèstia apocalíptica, etc. En primer terme d’aquesta foto panoràmica podreu observar l’escena d’una figura humana tocant-se els seus atributs sexuals. La imatge pot fer referència a la depravació tan física com moral.
A l'
església de Santa Eulàlia d'Erill la Vall podrem contemplar el Davallament de la Creu, situat sobre l'altar i constituït per set personatges tradicionals: Jesucrist al centre, amb els dos lladres que li feien companyia també crucificats dalt de sengles creus a cada extrem, la Mare de Déu plorosa, Nicodem, que amb unes tenalles arrenca els claus amb què era clavat Jesucrist a la creu i, alhora, el sosté perquè no caigui, Josep d'Arimatea i Sant Joan Evangelista, fent parella amb la Mare de Déu, situada simètricament amb ell.
El poblet de Durro conserva dos dels temples declarats Patrimoni Mundial per la UNESCO: es tracta de l'
església de la Nativitat i la petita
ermita de Sant Quirc. Del primer edifici en destaca el seu porxo amb diferents elements decoratius, entre els quals destaca el crismó situat a sobre de la clau de l'arc de la porta. Mostra les lletres alfa i omega i el monograma de Crist (X i P), a més del bou i el lleó dels evangelistes i dos ocells. De l'ermita de Sant Quirc potser el més en destaca és la seva ubicació: en un turó elevat a 1.500 metres, regala a la nostra vista unes esplèndides vistes sobre la Vall de Boí. És, a més, el lloc escollit pels fadrins de Durro per plantar el seu
faro, des del qual s'inicien les falles que cada estiu recorren els carrers dels poble. En la panoràmica, presa pels volts de Sant Joan, es pot veure el
faro ja consumit.
Sant Feliu de Barruera ha sofert diverses remodelacions al llarg dels segles. L'església conserva nombrosos béns mobles que ens informen dels canvis, de l'evolució i de l'adaptació dels edificis religiosos de la Vall de Boí des que foren construïts fins als nostres dies.
Finalment, trobem dos temples més que completen el conjunt romànic de la Vall. Es tracta de les esglésies de Santa Maria de Cardet i l'Assumpció de Cóll. És una llàstima que els seus horaris siguin tan reduïts, i si no es visiten en uns dies molt determinats durant l'any és impossible visitar el seu interior.
L'
església romànica de Santa Maria de Cardet destaca pel seu emplaçament. Fou bastida sobre un desnivell força pronunciat que va permetre que, a sota de l'absis, es pugués encabir una cripta (el lloc on es conservaven les relíquies). Així mateix, la porta d'accés a l'església es troba situada una mica per sobre de la nau central.
Finalment, potser el temple amb més encant de la Vall de Boí sigui, amb permís de l'ermita de Sant Quirc de Durro, l'
església de l'Assumpció de Cóll. És l'única església que no es troba al centre de la població, sinó que s'emplaça als afores. El seu isolament i la bellesa de la seva construcció fan que aquesta església sigui diferent. Decorativament parlant, és de les més interessants: les columnes dels capitells de la porta de la façana són historiats i sobre la clau de l'arquivolta exterior es veu un crismó, considerat el més bell d'entre tots els de les esglésies de la Vall de Boí (en els angles de la pedra es veuen dos coloms i dos capets humans, un d'ells tocant una banya de caça).
La Vall de Boí és patrimoni, és natura i és tradicions. Sempre val la pena de tornar-hi, en qualsevol moment de l'any, per deixar-se sorprendre amb els fabulosos tresors que amaga aquesta vall pirinenca.
