 |
| Gran roure a la porta del santuari de Sant Magí de la Brufaganya © Domènec Ribes Mateu |
Sant Magí de la Brufaganya és un santuari situat en un recòndit racó de les muntanyes de l'Alt Gaià, a mig camí entre la Llacuna i Santa Coloma de Queralt. S'hi arriba per una carretereta que uneix Pontils (Conca de Barberà) amb Santa Maria de Miralles (l'Anoia).
Avui dia és un lloc solitari que només un cop l'any s'omple de gent que, vinguda majoritàriament de Tarragona (però també de molts altres llocs que tenen aquest sant com a patró), hi acut en busca de l'aigua miraculosa del sant. Conta la llegenda que sant Magí feu brollar l'aigua per calmar la set dels seus perseguidors i torturadors romans.
A part del santuari i dels eremitoris troglodites situats al peny de la serra (on es diu que habità el sant durant trenta anys), crida l'atenció d'aquest indret els imponents arbres que trobem escampats arreu, principalment vells roures molts dels quals són malmesos.
 |
| Escoltant les històries del vell roure © DRM |
Gràcies a diversos escrits de finals del segle XIX i principis del XX sabem quin aspecte tenia aquest indret i quina era la impressió que causaven els venerables roures que donaven la benvinguda al visitant del santuari.
A. Aulèstia i Pijoan narra el periple que ell i altres companys de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques van fer per la vall de Sant Magí el 1883. Entre altres coses, destaca els magnífics arbres:
[...] ens deturarem al començar la magnífica roureda de St. Magí, puix que el primer arbre que se’ns presentava mereixia ben be els honors de la fotografia. Figureu-vos un vell i gegantí roure de tronc rabassut d’una circumferència mitja de 3,35 metres. Es divideix en tres corpulentes branques que, despullades de fullam en aquesta època de l’any, s’extenen per sobre el fons de l’espai en artístic ramatge.
Quatre anys més tard, el 1887, mossèn Joan Segura també esmenta les rouredes de Sant Magí de la Brufaganya i les seves famoses fonts:
Lo pays es pintoresch. Venint de la part de Santa Coloma de Queralt, al entrar en la vall del Santuari, trovas un ample, net y hermós camí ombrejat per les grosses rames de magnífichs roures que entrecreuantse forman una hermosa galería: á l'esquerra tens la rápida pendent de la Brufaganya plena de boscuria; á la dreta, en un planet més fondo que'l camí, una filera d'hortets que vorejan lo torrent adonat de fresca verdissa: sortint del camí-galería trovas l'edifici de la font: es quadrat y dividit en dos parts, l'una destinada á capella, en pla més elevat, está separada de l'altra destinada á la font, per una forta reixa de ferro que arriva fins á la volta. L'aygua, que raija per quatre canelles de coure, és abundant y no gayre bona; de temps antich se diu que no cou ni mòl, assó es, que no es bona per cóure ni per móldrer: prou treballaren los frares en buscar aygua cuitora, ó bona per cóurer. Des de la font per ample camí, que conserva alguns trossos de vell empedrat, y vorejat de grans roures, se puja al Santuari. (Historia del Santuari de Sant Magí. Barcelona: Tipografia Católica, 1887)
El 1914 uns visitants del Centre Excursionista de Catalunya també fan referència als roures, però ja es lamenten que molts d'ells siguin talats per fer-ne fusta:
Aquesta vall de St. Magí de la Brufaganya és accidentada en extrem, amb poques terres de conreu, però amb grans boscúries de pins i alzines i frondoses rouredes que l’embelleixen, que són el seu principal atractiu i que malastrugament van desapareixent a cops de destral de mans cobejoses, desconeixedores de llurs propis interessos i mancades de sentiment d’art i veritable bellesa.
No sé sap del cert qui plantà aquests arbres (potser els frares que habitaren el santuari), però la veritat és que sempre despertaren l'admiració dels visitants que s'hi acostaven. Avui en dia queda ben poca cosa d'aquests centenaris roures: els que no foren talats han mort de vells, i altres han quedat engolits pel mateix bosc. Aquest recull fotogràfic mostra l'aspecte que tenien les rouredes a principis de segle i l'aspecte que tenen avui dia.
 |
| Camí d'entrada a la font de Sant Magí © Angel Toldrá Viazo i DRM |
 |
| Font de Sant Magí des del camí del santuari © Angel Toldrá Viazo i DRM |
 |
| Font de Sant Magí des del camí del santuari © Angel Toldrá Viazo i DRM |
En els petits cingles que hi ha damunt de l’antic convent de Sant Magí hi ha una ermita totalment enrunada i possibles eremitatges, que molt probablement tenen l'origen en l’època romànica. Aquests habitatges troglodítics es destinaven a fer de casa d'un ermità. La seva peculiaritat és que, a diferència d’altres eremitatges medievals que foren abandonats molt aviat, aquests han perdurat fins èpoques recents.
Les següents imatges mostren l'aspecte que tenien aquests petits avencs a principis del segle XX (pel personatge deduïm que encara eren habitants) i l'absolut estat d'abandó actual:
 |
| Escales de la cova de Sant Magí © Angel Toldrá Viazo i DRM |
 |
| Escales de la capella de Sant Domènec © Angel Toldrá Viazo i DRM |
A Sant Magí de la Brufaganya encara hi ha un altre arbre notable: el Pi de la Fou. Es tracta d'un altíssim i esvelt pi pinyer que s'alça enmig del bosc. Per arribar-hi cal agafar el camí de la masia de les Fonts i que es desvia poc després en direcció al castell i l'església romànica de Rocamora. En aquest altre apunt del nostre bloc parlem més extensament d'aquest magnífic pi.
 |
| Un pit-roig reposa sobre un roure mort © DRM |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada