dijous, 25 d’abril de 2013

Sentint la kresala a les talaies d'Urdaibai


Penya-segat d'Ogoño (Biscaia) © Domènec Ribes Mateu


Kresala esaten deutsagu Bizkaian ur gaziari. Badakit obeto legokela Gezala esatea, baña parkatuko al deustie euskerazale jakintsuak arrantzalien aotik artu dodan lez ipinten badot izen ori liburutxu onen buruaurrean.

[De l’aigua salada a Biscaia en diem kresala. Sé que és millor dir gezala, però ja em perdonareu els bascos lletrats perquè he pres aquest mot de la boca dels pescadors, i si poso aquest títol és per això.]

Kresala, Domingo Agirre 



Kresala és un mot intraduïble de l’euskera. Literalment significa ‘salnitre’, però per a un basc, i sobretot per a un biscaí, aquesta paraula té unes connotacions que vinculen l'home i el mar. Seria el flux d’anada i de tonada que s’estableix entre el mar i la terra: tot va a la mar i tot en torna constantment en forma d'assossec i serenitat.

Aquesta mateixa serenor, aquesta kresala, es pot percebre arreu. Fins i tot si us allunyeu una mica de la primera línia de la costa, cap a les múltiples valls recòndites de l'interior, podreu sentir aquesta presència marina.

Malgrat ser la província més industrialitzada i més densament poblada, Biscaia amaga tresors paisatgístics de gran valor estètic i cultural. Lluny del gran corredor interior farcit de vies de comunicació i grans polígons industrials, es troba la petita comarca de Busturialdea, amb Gernika com a nucli més important.

Aquesta petita regió inclou Urdaibai, una zona declarada Reserva de la Biosfera per la Unesco el 1984. Es tracta d’un gran estuari natural format a la desembocadura del riu Oka.

El que fa especial aquesta comarca és la simbiosi que es crea entre el mar i la muntanya, entre el blau intens del Cantàbric i el verd fosc dels alzinars. Penya-segats arran de costa i petits turons boscosos conviuen amb la influència d’un mar que ha donat la vida i la mort a generacions de bascos. Aquí la kresala és omnipresent.

Si us agrada la muntanya, les bones vistes i, a més, voleu captar aquest sentiment tan arrelat entre els biscaïns, us proposem aquí un recorregut per algunes de les talaies que guaiten i vigilen sempre el mar Cantàbric des d'Urdaibai. Podríem traçar una línia imaginària que recorreria la ribera dreta d’Urdaibai a través de les seves elevacions més conegudes: Atxurkulu, Atxarre, Marua, Burretxagana, Itzagorta, Ereñozar, Bustarrigane...

Aquest és el viatge fotogràfic que farem per quatre talaies d'aquesta fantàstica terra: dels penya-segats al caire de l’abisme del cap Ogoño al post de comandament del general Franco a Bizkaigane durant la Batalla de Bilbao, passant pel discret Atxarre i el tel·lúric i misteriós Ereñozar.


Cap Ogoño i Atxurkulu: el record dels vells baleners bascos

Ogoño és una de les talaies més conegudes de la costa biscaïna i antigament era utilitzada pels veïns de la comarca per tal d’albirar balenes. L’excepcional alçada d’aquest promontori, que cau a plom sobre el mar Cantàbric, era un mirador excel·lent des del qual es podien divisar els cetacis que freqüentaven aquestes fredes aigües. S’hi arriba des d’Elantxobe i passant pel cim d’Atxurkulu, per després continuar fins a l’extrem del cap Ogoño. Cal seguir els senyals del PR BI-65 que ens porten fins al caserío Olaeta Barrenengoa. 

Anar al cap Ogoño també ens endinsa en l’alzinar cantàbric, protegit per la Reserva de la Biosfera d’Urdaibai. Tant des d’Atxurkulu com des de l’extrem d’Ogoño les vistes són espectaculars: la platja de Laga, l’illa d’Izaro, la ria de Mundaka, els cims de Sollube, Oiz, Anboto, etc. Als nostres peus queda el poblet d’Elantxobe, que es formà al segle XVI per pescadors d’Ibarrangelu. La seva època daurada fou al segle XIX, quan hi hagueren fins a set fàbriques d’escabetx i una de conserves.

Ruta: d'Elantxobe al cap d'Ogoño i Atxurkulu

Pal de paller davant del Cantàbric (Olaeta, Elantxobe) © DRM

Ja no es veuen balenes des d'Ogoño, però la vista és espectacular © DRM

Atxurkulu (Urdaibai): la muntanya tallada pel mig © DRM

Atxarre: excepcional alzinar cantàbric i talaia d’Urdaibai

Atxarre o San Pedro és un modest cim de 312 m. Forma part del massís de Burretxagane i domina tot l’estuari on desemboca el riu Oka (en aquesta part conegut com a “ria de Mundaka” o “ria de Gernika”). Al cim hi trobem una petita ermita del segle XV dedicada a San Pedro. 

El més interessant d’aquesta zona és contemplar l’entorn natural format per un frondós i extens alzinar cantàbric. La seva singularitat la trobem en el fet que queden molt pocs alzinars a tota la cornisa cantàbrica, i aquest és especialment valuós per la seva extensió i el bon estat de conservació. Des d’Atxarre veurem tot Urdaibai, el cap Ogoño, el mont Sollube, Gernika, Mundaka i Bermeo, el cap Matxitxakko, etc. De camí cap al cim també passarem per una clariana enmig del bosc anomenada Dantzaleku, 'lloc de dansa', nom que fa referència als akelarres que se celebraven en aquest indret.

Ruta fins al cim d'Atxarre, passant per Dantzaleku

L'illa d'Izaro es fon amb el blau del Cantàbric. Vista des de San Pedro d'Atxarre (Urdaibai) © DRM

El cap Ogoño: talaia dels antics baleners bascos d'Urdaibai © DRM

Emmarcant Mundaka des de San Pedro de Atxarre © DRM

Ereñozar: atracció tel·lúrica ancestral a Urdaibai

Aquest petit cim (448 m) formaria, juntament amb les coves de Santimamiñe i la vall d’Oma, un petit triangle d’una força tel·lúrica excepcional. No en va, les evidències humanes que s’hi han trobat demostren que aquesta zona fou triada de ben antic com a lloc de culte i d’inhumació. Qui avui dia visiti aquest triangle tel·lúric amb els sentits ben disposats de ben segur sentirà l’atracció i el batec de la Natura que els antics ancestres ja veneraven. 

Es tracta d’un cim cònic identificable des de tota la ria de Gernika o de Mudaka, el qual rep diversos noms: Ereñozar, Ereñussare o simplement San Miguel (per l’ermita que hi ha dalt de tot consagrada a aquest sant). Es creu que l’ermita podria datar del segle X, però les restes prehistòriques trobades dins la cova on s’aixeca l’ermita fan pensar que el lloc ja devia tenir una dimensió religiosa al Paleolític. Les coves de Santimamiñe, situades als peus de la muntanya, també confirmen aquest fet. 

Com a tants altres indrets del País Basc, aquest lloc també està carregat de llegendes i creences, com aquella segons la qual al llarg de la vida s’ha de visitar l’ermita almenys tres vegades; en cas contrari, serà l’ànima del difunt la que haurà de fer-ho. Els morts que visiten l’ermita durant la nit provoquen l’agitació de l’aire. També s’explica que al cim hi ha enterrat un tresor i que l’aigua que cau de la teulada té propietats miraculoses. 

Hi ha dos possibles accessos al cim: des de Santimamiñe (amb un desnivell molt pronunciat) o des del poblet d’Ereño, al vessant nord. Aquest darrer camí és molt més relaxat, tot i que el desnivell és moderat. S’arriba per una pista asfaltada fins gairebé dalt de tot; d’aquí al cim hi han unes escaletes. 

Les vistes sobre la reserva d’Urdaibai valen molt la pena: des d’Oiz fins al mar, i des de Sollube fins a la costa guipuscoana. A banda de l’ermita, al cim també podrem veure les restes d’un castell del segle XI i una necròpoli medieval, elements arqueològics molt valuosos per entendre l’ocupació humana d’aquesta part de Biscaia.

Ruta: a Ereñozar des d'Ereño

La llengua del mar: Gautegiz-Arteaga i la ria de Mundaka © DRM

Glopada de verd pujant a Ereñozar © DRM

Protoindústria assilvestrada: antic molí de Bolinzulo, a la vall d'Oma © DRM

Vall d'Oma © DRM

Bizkaigane i la Batalla de Bilbao

Bizkaigane és un petit turó al marge esquerre d’Urdaibai que no crida massa l’atenció, tot i que és molt conegut per diversos motius. Alguns historiadors veuen l’origen del mot “Bizkaia” en aquest lloc.

Al cim s’hi ubica la petita ermita de Santa Kurutze i arribar-hi és molt fàcil des de la carretera d’Errigoiti a Metxika. En aquest indret ens sorprendrà trobar-hi el que es considera el boix grèvol més gran de tot Biscaia. L’arbust (ara ja arbre) es troba al costat de l’ermita i desconeixem si antigament tenia alguna funció de caràcter ritual.

Des de Bizkaigane es divisa mitja Biscaia: de la costa als cims d’Oiz, Anboto o Urkiola, passant per la plana d’Uribealdea i el golf de Bilbao. Precisament la seva posició privilegiada fou aprofitada pel dictador Francisco Franco a la Batalla de Bilbao del juny de 1937, en què les tropes insurrectes atacaren l’anomenat Cinturó de Ferro. Franco establí el seu post de comandament en aquest turó per dirigir l’atac a la capital biscaïna. Precisament, els bombardejos de Gernika i de Durango s’emmarquen en aquesta ofensiva contra la República.

El boix grèvol més gran de Biscaia, a l'ermita de Santa Gurutze © DRM

Quan l'Anboto porta txapela, Mari és al seu cau. Bizkaigane © DRM

Des del post de comandament de Bizkaigane, Franco va dirigir la Batalla de Bilbao © DRM