dijous, 27 de setembre del 2012

Ombres mortes: les velles rouredes de Sant Magí de la Brufaganya


Gran roure a la porta del santuari de Sant Magí de la Brufaganya © Domènec Ribes Mateu

Sant Magí de la Brufaganya és un santuari situat en un recòndit racó de les muntanyes de l'Alt Gaià, a mig camí entre la Llacuna i Santa Coloma de Queralt. S'hi arriba per una carretereta que uneix Pontils (Conca de Barberà) amb Santa Maria de Miralles (l'Anoia).

Avui dia és un lloc solitari que només un cop l'any s'omple de gent que, vinguda majoritàriament de Tarragona (però també de molts altres llocs que tenen aquest sant com a patró), hi acut en busca de l'aigua miraculosa del sant. Conta la llegenda que sant Magí feu brollar l'aigua per calmar la set dels seus perseguidors i torturadors romans.

A part del santuari i dels eremitoris troglodites situats al peny de la serra (on es diu que habità el sant durant trenta anys), crida l'atenció d'aquest indret els imponents arbres que trobem escampats arreu, principalment vells roures molts dels quals són malmesos.

Escoltant les històries del vell roure  © DRM

Gràcies a diversos escrits de finals del segle XIX i principis del XX sabem quin aspecte tenia aquest indret i quina era la impressió que causaven els venerables roures que donaven la benvinguda al visitant del santuari.

A. Aulèstia i Pijoan narra el periple que ell i altres companys de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques van fer per la vall de Sant Magí el 1883. Entre altres coses, destaca els magnífics arbres:
[...] ens deturarem al començar la magnífica roureda de St. Magí, puix que el primer arbre que se’ns presentava mereixia ben be els honors de la fotografia. Figureu-vos un vell i gegantí roure de tronc rabassut d’una circumferència mitja de 3,35 metres. Es divideix en tres corpulentes branques que, despullades de fullam en aquesta època de l’any, s’extenen per sobre el fons de l’espai en artístic ramatge.

Quatre anys més tard, el 1887, mossèn Joan Segura també esmenta les rouredes de Sant Magí de la Brufaganya i les seves famoses fonts:
Lo pays es pintoresch. Venint de la part de Santa Coloma de Queralt, al entrar en la vall del Santuari, trovas un ample, net y hermós camí ombrejat per les grosses rames de magnífichs roures que entrecreuantse forman una hermosa galería: á l'esquerra tens la rápida pendent de la Brufaganya plena de boscuria; á la dreta, en un planet més fondo que'l camí, una filera d'hortets que vorejan lo torrent adonat de fresca verdissa: sortint del camí-galería trovas l'edifici de la font: es quadrat y dividit en dos parts, l'una destinada á capella, en pla més elevat, está separada de l'altra destinada á la font, per una forta reixa de ferro que arriva fins á la volta. L'aygua, que raija per quatre canelles de coure, és abundant y no gayre bona; de temps antich se diu que no cou ni mòl, assó es, que no es bona per cóure ni per móldrer: prou treballaren los frares en buscar aygua cuitora, ó bona per cóurer. Des de la font per ample camí, que conserva alguns trossos de vell empedrat, y vorejat de grans roures, se puja al Santuari. (Historia del Santuari de Sant Magí. Barcelona: Tipografia Católica, 1887)

El 1914 uns visitants del Centre Excursionista de Catalunya també fan referència als roures, però ja es lamenten que molts d'ells siguin talats per fer-ne fusta:
Aquesta vall de St. Magí de la Brufaganya és accidentada en extrem, amb poques terres de conreu, però amb grans boscúries de pins i alzines i frondoses rouredes que l’embelleixen, que són el seu principal atractiu i que malastrugament van desapareixent a cops de destral de mans cobejoses, desconeixedores de llurs propis interessos i mancades de sentiment d’art i veritable bellesa. 

No sé sap del cert qui plantà aquests arbres (potser els frares que habitaren el santuari), però la veritat és que sempre despertaren l'admiració dels visitants que s'hi acostaven. Avui en dia queda ben poca cosa d'aquests centenaris roures: els que no foren talats han mort de vells, i altres han quedat engolits pel mateix bosc. Aquest recull fotogràfic mostra l'aspecte que tenien les rouredes a principis de segle i l'aspecte que tenen avui dia.


Camí d'entrada a la font de Sant Magí  © Angel Toldrá Viazo i DRM

Font de Sant Magí des del camí del santuari © Angel Toldrá Viazo i DRM

Font de Sant Magí des del camí del santuari © Angel Toldrá Viazo i DRM

En els petits cingles que hi ha damunt de l’antic convent de Sant Magí hi ha una ermita totalment enrunada i possibles eremitatges, que molt probablement tenen l'origen en l’època romànica. Aquests habitatges troglodítics es destinaven a fer de casa d'un ermità. La seva peculiaritat és que, a diferència d’altres eremitatges medievals que foren abandonats molt aviat, aquests han perdurat fins èpoques recents.

Les següents imatges mostren l'aspecte que tenien aquests petits avencs a principis del segle XX (pel personatge deduïm que encara eren habitants) i l'absolut estat d'abandó actual:


Escales de la cova de Sant Magí © Angel Toldrá Viazo i DRM

Escales de la capella de Sant Domènec © Angel Toldrá Viazo i DRM

A Sant Magí de la Brufaganya encara hi ha un altre arbre notable: el Pi de la Fou. Es tracta d'un altíssim i esvelt pi pinyer que s'alça enmig del bosc. Per arribar-hi cal agafar el camí de la masia de les Fonts i que es desvia poc després en direcció al castell i l'església romànica de Rocamora. En aquest altre apunt del nostre bloc parlem més extensament d'aquest magnífic pi.

Un pit-roig reposa sobre un roure mort  © DRM

dilluns, 17 de setembre del 2012

Emmarcant Cadaqués


Cadaqués emmarcat: panoràmica virtual des des Pianc © Domènec Ribes Mateu

El poble més oriental de Catalunya i de la península Ibèrica és un dels més coneguts de la Costa Brava, sobretot gràcies a l'estada d'il·lustres artistes, escriptors i músics com Salvador Dalí, García Lorca, Picasso, Walt Disney o Josep Pla.

La població es troba situada al cap de Creus i està aïllada de la resta de l'Alt Empordà per les muntanyes del Pení. Tradicionalment ha viscut de la pesca i l'agricultura (vinya i oliveres). La comarca es va enriquir a finals del segle XVIII gràcies a la vinya, però poc després es va arruïnar per culpa de la fil·loxera. Herència d'aquesta època de prosperitat en són els milers de quilòmetres de marges de pedra seca escampats arreu del municipi i per tot el cap de Creus.

Barraca de pedra seca prop de mas Duran © DRM
Camí de puig Ferral o des Volcà © DRM
Figues de moro a punt de menjar © DRM

L'origen del topònim és "cap de Quers", que s'entén com a "cap de roques". El terme "quers" prové d'una arrel molt antiga que es pot trobar en diversos topònims de Catalunya (com Queralbs, Queralt), però també en zones veïnes o més llunyanes, com en els Alps (per exemple, la vall del Queyras). És un topònim que es troba sovint en regions de muntanyes.

La panoràmica virtual que podeu veure aquí us mostra Cadaqués des des Pianc, emmarcat per una de les nombroses escultures que estan escampades per tota la vila.

Si voleu conèixer el ric patrimoni de pedra seca de Cadaqués podeu fer diverses excursions pels voltants de la població. També us podeu arribar fins a Portlligat o a les nombroses i idíl·liques cales que trobareu arreu.





Itinerari excursionista: paisatges de pedra seca a Cadaqués (Alt Empordà)

Itinerari excursionista: el cap Norfeu: un heroi grec a la Costa Brava


dimecres, 18 de juliol del 2012

Vida plàcida a la vora del Francolí: Centcelles



El mausoleu i la vil·la romana de Centcelles (Constantí, el Tarragonès) es troben tot just a 7 quilòmetres de la ciutat de Tarragona, molt a la vora del riu Francolí. És un dels monuments romans conservats més importants dels Països Catalans i de la península Ibèrica, amb mosaics d'excepcional valor.

El lloc va ser ocupat, durant l'alt imperi, per una gran vil·la romana, la qual fou refeta completament al segle IV dC; d'aquest període també daten les termes romanes. Al damunt hi fou bastit un mausoleu, el qual fou aprofitat durant l'edat mitjana com a capella dedicada a sant Bartomeu i després com a casa de pagès fins al 1958.

La importància de l'edifici rau en el mausoleu aixecat a mitjan segle IV. La seva cúpula presenta un revestiment de mosaics amb escenes de cacera, representacions de l'Antic i del Nou Testament, de les quatre estacions i de personatges entronitzats. És, en conjunt, un monument clau de l'arquitectura paleocristiana.

Vista de les termes romanes ©  DRM

El mausoleu i vil·la romana de Centcelles va ser declarat el 1931 monument històric i artístic, i actualment forma part del Conjunt Arqueològic de Tàrraco, reconegut com a Patrimoni Mundial per la UNESCO.

L’edifici que podem veure avui dia s’aixeca en un indret on antigament hi havia hagut una vil·la romana, probablement des del segle II aC. La gran sala de planta circular, conservada íntegrament, va ser convertida, ja en època medieval, en una església dedicada a Sant Bartomeu.

Aquestes construccions conservades precàriament que podem observar en la panoràmica de l’exterior de Centcelles, parcialment protegides amb una coberta, constitueixen dos conjunts termals que consten de sales amb petites piscines d’aigua calenta i freda.


Panoràmica dels mosaics de la sala de la cúpula ©  DRM

Aquest és l’espai més emblemàtic de Centcelles i el que ha donat fama al mausoleu. La cúpula de mosaics mostra diferents representacions, dividides en tres nivells, que avui dia es considera com una de les representacions artístiques paleocristianes més importats de tot el món romà:

  • A la franja inferior podem observar una escena de caça, de la qual només se’n conserven alguns caps, entre els quals el del dominus (el propietari o senyor) al qual possiblement estava dedicat el monument funerari. Apareixen diferents personatges relacionats amb la caça (homes amb xarxes, genets, ajudants amb cavalls...) i diversos animals (cérvols, gossos i un porc senglar). També apareix un grup d’edificis que podria ser una vil·la romana.
  • A la franja central hi trobem diverses escenes de l’Antic i el Nou Testament: les figures d’Adam i Eva, el Bon Pastor, l’Arca de Noè, la resurrecció de Llàtzer, l’escena en què uns jueus es neguen a adorar l’ídol de Nabucodonosor, Jonàs descansant sota una carbassera, etc.
  • A la franja superior es representen les quatre estacions de l’any amb uns personatges que duen una fruita o una planta típica de l’estació que representen. També hi podem observar, tot i que parcialment, unes escenes on apareixen personatges asseguts en trons.


Vista de la sala interior del mausoleu ©  DRM

La vil·la romana de Centcelles era un edifici d’uns 90 metres de longitud que contenia unes 21 estances que s’arrengleraven al sud. Possiblement davant seu hi havia un pòrtic, del qual avui en dia no en resta cap vestigi.

A l’interior de l’edifici hi trobem dues estances de planta central. Una està coronada per una magnífica cúpula decorada amb mosaics, que la fan única a Catalunya. L’altra sala és la que podeu observar en aquesta panoràmica: és un espai de planta quadrilobulada que, malauradament, ja no conserva la seva coberta original.

Però, a qui anava destinat aquest singular monument romà? Aquesta és un de les preguntes que porten més de cap als investigadors. La teoria més acceptada és que es tracta d’una tomba monumental o mausoleu dedicat a un dominus, potser un emperador romà o bé algun bisbe o membre de l’alta noblesa de l’època.


Visita virtual a la Tarraco romana

divendres, 18 de maig del 2012

Gegants ben arrelats: arbres monumentals i singulars de les comarques de Tarragona (3)



Pi del Burgar (Reus, Baix Camp)
El Burgar (o Brugar) és una partida de masos situada al nord de Reus, en direcció a la Selva del Camp. Molt a prop es troba el mas del Burgar, històrica edificació que té adossada una capella dedicada a la Mare de Déu de l'Esperança.
El Pi del Burgar © DRM

Malgrat el seu desconeixement, es tracta d'un dels pins pinyers (Pinus pinea) més grans del país. Les seves mides així ho demostren: 4,73 m de volt de canó, 5 m de volt de soca, 22 m d'alçària i 25 m de diàmetre de la capçada.

Té dues grans branques que es bifurquen i que fan uns 11 m d'alçària. Es calcula que l'arbre té uns 400 anys d'edat.

Aquest pi té la particularitat que es troba enmig d'un torrent, la qual cosa va perjudicant el seu estat de conservació. Algunes de les seves arrels han quedat al descobert per les avingudes del torrent, i s'ha asfaltat amb ciment la llera fins a sota mateix de l'arbre (potser amb la voluntat de protegir-lo?).

El topònim original és Brugar, i provindria de 'bruc'. En els documents més antics que es conserven apareix amb aquesta forma. Però per un fenomen de metàtesi o canvi d’ordre de les lletres r i u, el nom hauria esdevingut Burgar, que és el que ha prevalgut popularment.

El Pi del Burgar © DRM


Pi de Mestres (Vilallonga del Camp, Tarragonès)
Es diu que aquest pi pinyer (Pinus pinea) fou plantat l'any 1898 per Josep Mestres i Miquel (1868-1915), fill del poble que va ser president de la Diputació de Tarragona (1913-1915).

Malgrat que va ser declarat per la Generalitat arbre monumental l'any 1987, l'empresa Red Eléctrica de España va estar a punt de talar-lo per fer passar una línia de molt alta tensió (vegeu fotografia). Sortosament, la pressió popular i una campanya ciutadana van aturar la tala.

A Vilallonga del Camp hi havia una altre pi centenari, el Pi del Baró, que va morir per un llamp. Era encara més vell i més gran: es diu que datava del segle XVI. Malauradament l'any 2001 va rebre l'impacte d'un llamp que va precipitar la seva mort.

El Pi de Mestres © DRM
El pi està envoltat de línies elèctriques que gairebé obliguen a talar-lo © DRM


Pinassa del coll d'Alforja (Arbolí, Baix Camp)
Malgrat estar situada molt a prop de la carretera que va d'Alforja a Cornudella, aquesta enorme pinassa passa totalment desapercebuda per a qui circula amb cotxe: l'arbre queda amagat pel bosquet del qual forma part.

Pinassa del coll d'Alforja © DRM
Per copsar-ne les seves veritables dimensions, cal apropar-se o allunyar-se'n molt: per arribar just sota de l'arbre caldrà que ens endinsem una mica pel bosc, i per veure'l de lluny podem aturar-nos a la carretera d'Arbolí, des d'on veurem com sobresurt per damunt de la resta d'arbres.

Es tracta d'un exemplar de pinassa (Pinus nigra ssp. salzmannii) singular i admirable perquè té un canó recte, sense cap branca, que fa uns 10 m. El volt de canó fa 3,27 i la capçada sobresurt del bosc d'alzines on viu. Aquest arbre també és conegut amb el nom de Pi Gros d'en Vinyes, nom del propietari.

En aquesta obaga es localitzen diverses pinasses de mides considerables. Pels qui accedeixen al Priorat per aquesta carretera és una excel·lent porta d'entrada que mostra la diversitat d'ambients d'aquesta comarca.


L'enorme canó de la pinassa fa uns 10 m d'alçària © DRM
La pinassa sobresortint del bosc on viu, al costat de la carretera © DRM


Surera del mas de les Moreres (Cornudella de Montsant, Priorat)
Les sureres no són gaire freqüents a les comarques tarragonines. La més important és la que trobem pujant cap al castell d'Escornalbou, però també en trobem de disperses a Riudecols, a Vimbodí, a l'Albiol i en alguns terrenys de llicorelles del Priorat. Precisament en aquesta darrera comarca, baixant del coll d'Alforja en direcció a Cornudella, trobem aquest exemplar de Quercus suber.

La Surera del mas de les Moreres fa 3,60 m de volt de canó, 17 de diàmetre de capçada i un 15 d'alçària. L'arbre es troba en un estat de salut regular, ja que ha patit els efectes dels llamps i no s'ha pelat convenientment.

Aquest exemplar forma part d'un petit bosquet de sureres que, segons sembla, foren plantades fa uns 170 anys pels propietaris de la finca. La surera es veu de lluny però arribar-hi és força complicat; per accedir fins a la seva ombra acabarem amb algunes esgarrinxades a les cames.

El mas de les Moreres va servir de base durant la guerra civil espanyola per a diferents missions: per a les colònies escolars de Reus, el Cos de Tren, escola de metralladores, hospital de malalts i hospital de ferits.

Des de l'alzina es contempla el mas de les Moreres i la serra de Montsant al fons © DRM
Les arrels de l'arbre s'allarguen molts metres de la soca © DRM

dilluns, 12 de març del 2012

Gegants ben arrelats: arbres monumentals i singulars de les comarques de Tarragona (2)



Pi Gros o Pi del Retaule (la Sènia, el Montsià)
Es tracta d'un pi negral (Pinus nigra subsp. salzmannii) amb unes dimensions que el converteixen en el més gran de la Península: 31,5 m d'alçària, 4,6 de volt de canó a 1,30 m i capçada de 22,5 m. Se li calcula una edat de més de 500 anys. Es diu que aquest arbre ha sobreviscut a la tala perquè es troba en un punt que fa de partió de dues finques forestals.

Pi Gros o Pi del Retaule  © DRM 
Malgrat l'aspecte imponent i majestuós, el Pi Gros pateix les conseqüències de l'edat i de la mà de l'home. Fa temps es va obrir una cavitat a l'arbre per obtenir pega (resina); ara aquesta cavitat ha provocat l'obertura d'una important escletxa al tronc que fa que en dies de forta ventada l'arbre cruixi i amenaci de tombar-lo. A més, l'interior del tronc està més deteriorat del que es pensava a causa d'agents de putrefacció i vellesa de l'arbre.

El Parc Natural dels Ports han col·locat uns cables tensors que estabilitzen l'arbre i que evitin que una forta ventada el pugui tombar. Esperem que aquestes mesures donin el seu fruit.

El Pi Gros es troba molt a prop del Faig Pare o del Retaule. S'hi accedeix per la pista del pantà d'Ulldecona, a la Sènia. Cal remuntar el barranc de la Fou, passar la font del Teix i dirigir-se cap al morral de Catinell. Un camí que surt a la dreta condueix als dos arbres monumentals.

Pi Gros o Pi del Retaule © DRM   


Faig Pare o Faig del Retaule (la Sènia, el Montsià)
El Faig Pare o Faig del Retaule (Fagus sylvatica) representa una relíquia del sud de Catalunya: forma part de la fageda més meridional de la península Ibèrica. La importància d'aquesta fageda està en el caràcter relictual que té: durant el quaternari, quan el clima era molt més fred a la Terra, les fagedes migraren cap al sud; però quan les temperatures tornaren a pujar, migraren de nou cap al nord, deixant petites clapes aïllades en indrets meridionals molt humits.

Aquestes clapes s'han localitzat en diferents punts dels Ports, i la més important és la que constitueix la Reserva Natural Parcial de les Fagedes. Atès que el faig viu en latituds més fredes i humides, als Ports sempre estan orientats cap al nord i se situen als fons de les valls i barrancs on la humitat és més alta.

El Faig Pare mostra una majestuosa arrel descoberta que confereix a l'indret un halo d'encanteri, sobretot si el visiteu a la tardor, quan els canvis cromàtics són més acusats. L'arbre té una alçària total de 25 m, un volt de canó (a 1,30 m) de 4 m i una capçada de 28 m. Se li calculen uns 250 anys d'edat.

Per accedir al Faig Pare cal seguir el mateix itinerari que per arribar al Pi Gros.

Les arrels enigmàtiques del Faig Pare o Faig del Retaule © DRM
Faig Pare o Faig del Retaule © DRM


Alzina de la Casa Nova de Bonany (Querol, Alt Camp)
Aquesta alzina (Quercus ilex, subsp. ilex) es troba a l'era de la Casa Nova, a prop de la carretera de Querol - Pla de Manlleu, a uns 500 metres de la cruïlla d'aquesta carretera amb la de Santes Creus - Pontons. Les seves dimensions són descomunals: fa uns 4 metres de volt de canó i uns 14 metres d'alçària; l'edat que se li calcula és d'uns 400 anys. Veureu que fa ombra a tota l'era i que el seu estat de conservació és força bo.

Prop de l'alzina  hi ha un saüquer que fa mig metre de diàmetre.

Alzina de la Casa Nova de Bonany, envoltada de vinyes  © DRM   
Les dimensions descomunals de l'Alzina de la Casa Nova de Bonany © DRM   
Alzina de la Casa Nova de Bonany © DRM   


Pi de les Quatre Soques (Querol, Alt Camp)
Malgrat els periòdics incendis forestals, el terme de Querol encara conserva extensos i valuosos boscos. En una d'aquestes masses forestals trobem el Pi de les Quatre Soques (Pinus nigra subsp. salzmannii), situat al barranc de les Trencades, als contraforts nord-occidentals del cim de Montagut.

El nom es deu, evidentment, a la seva forma: a partir d'un metre del nivell de terra, el pi es divideix en quatre grans branques que arriben a uns 20 metres d'alçària. Aquest pi és esmentat per Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna a l'excursió de Querol a Montagut del llibre Les valls del Gaià, del Foix i de Miralles (1934).

S'hi arriba prenent el sender PR que parteix del coll de Montagut i que arriba fins a Querol.

El Pi de les Quatre Soques © DRM
El Pi de les Quatre Soques © DRM


Pi de la Fou de Sant Magí de la Brufaganya (Pontils, Conca de Barberà)
Sant Magí de la Brufaganya és un indret força recòndit situat al cor de l'Alt Gaià, un massís muntanyós a cavall de les comarques de l'Alt Camp, la Conca de Barberà i l'Anoia. Malgrat el relatiu aïllament, l'indret és força conegut gràcies al santuari i les fonts de sant Magí, sobretot a la ciutat de Tarragona.

Es tracta d'una petita vall encaixada per les serres del Pany, de la Brufaganya i de la Savinosa. La vall és modelada pel torrent de Sant Magí i pel barranc de la Fou. Precisament aquest darrer barranc és el que dóna nom al nostre pi. Es tracta d'un exemplar de pi pinyer (Pinus pinea) que deu tenir uns centenars d’anys.

A Sant Magí de Brufaganya també hi trobem roures centenaris que s'apleguen als costats dels camins per on arribaven els pelegrins, però avui dia la majoria d'aquests exemplars són morts o gairebé. A finals del segle XIX els excursionistes que hi arribaven quedaven meravellats d'aquests arbres monumentals, però molts foren talats a principis del segle XX i altres han mort de vells.

Si aneu a Sant Magí de la Brufaganya no deixeu de visitar també les coves troglodites on, segons la llegenda, va viure el mateix sant Magí. Les coves es troben per damunt del santuari, vers el cingle, on un rengle d'esglaons condueix a una cavitat natural coneguda com la cova de Sant Magí, on la tradició diu que el sant habità durant trenta anys, alimentat pels àngels.

El Pi de la Fou a principis del segle XX i principis del segle XXI © DRM
El recte i esvelt tronc del Pi de la Fou © DRM

dilluns, 6 de febrer del 2012

Gegants ben arrelats: arbres monumentals i singulars de les comarques de Tarragona (1)


Les comarques que conformen el Camp de Tarragona i les terres de l'Ebre han sofert més canvis en el seu paisatge en els darrers cinquanta anys que tot al llarg de la seva història. El primer està trinxat de vies de comunicació que esquarteren els seus camps, desenes de torres de molt alta tensió creuen el territori per tots els punts cardinals, les indústries químiques han identificat per sempre més el conreus de l'avellana amb les torres fumejants, els polígons industrials han substituït els antics camps d'horta, etc. Per la seva banda, les terres de l'Ebre s'han erigit en el pati del darrere dels catalans: hi va a parar tot allò que ningú vol prop de casa. Centrals nuclears, centrals tèrmiques, parcs eòlics, complexos electroquímics contaminants, més d'una quinzena de línies d'alta o molt alta ensió, gasoductes, pedreres i activitats extractives... Ara ja formen part de la identittat paisatgística d'aquestes terres.

No obstant això, i malgrat la implacable pressió humana, han resistit ací i allà exemplars monumentals d'arbres que són testimoni dels canvis experimentats en el paisatge de les terres tarragonines. Alguns d'ells són avui dia veritables símbols i referents identitaris per a la població del seu entorn (el Pi de Bofarull a Reus, el Faig Pare a la Sènia), d'altres s'han convertit en reclams turístics (lo Parot a Horta de Sant Joan), uns altres són autèntics tresors llegendaris (el Teix de la Cova a Margalef i el Teix d'Engrilló a Prat de Comte), uns pocs han estat víctimes dels llamps i han desaparegut (el malaguanyat Pi del Baró a Vilallonga del Camp) i uns últims han estat a punt de ser eliminats per la mà de l'home (el Pi de Mestres, també a Vilallonga).

En aquest apunt i ens els següents us presentarem un breu recull fotogràfic d'aquests fantàstics arbres que no deixen de sorprendre'ns per la seva bellesa, tenacitat i saviesa.


Pi de Bofarull (Reus, Baix Camp)
Per la seva situació, a tocar de l'antiga carretera de Reus a Tarragona i just a l'entrada de l'aeroport de Reus, és un arbre molt conegut i la seva popularitat ve d'antic: figura en un mapa de 1825 fet per un dibuixant de Reus anomenat Verdaguer. També apareix al conte curt El parlament del capitost carlí (1925), d'A. Fuster Valldeperas, on s'explica que es vol afusellar l'enemic sota la seva ombra.

És un pi pinyer para-solat, de 21 m d'altura, un volt de soca de 5,1 m, i un diàmetre mitjà de capçada de 21, 5 m. Se li calcula una edat superior als 300 anys.

Pi de Bofarull  © DRM   


Pi de Bofarull  © DRM 
Pi de Bofarull  © DRM 


Alzina del mas de Borbó (l'Aleixar, Baix Camp)
Aquesta impressionant alzina (Quercus ilex) té una alçada d'uns 12 m, una capçada de 24,5 i un volt de soca de 9,45 m. Se li calcula una edat de 1.000 anys. Es troba situada al mas de Borbó, al terme municipal de l'Aleixar (Baix Camp), però actualment no es pot visitar perquè la finca és privada i està barrada.

Marià Manent, a L'aroma d'arç, va escriure aquest text sobre l'alzina de mas de Borbó:
17 d'agost de 1962
A la tarda ens arribem al Mas de Borbó. Vénen les quatre noies suïsses. Aturats al bosc, tornen a cantar cançons franceses o helvètiques:
Oui, ma chaumière
je la prefère
avec toi
au palais d'un roi.
Sota l'arc fosc de les alzines es veia un paisatge equilibrat: conreus, boscos i serres llunyanes en el sol d'agost. L'airet era agradable. L'alzina del Mas de Borbó té les branques decorades amb líquens grisos i verds, que fan unes configuracions geogràfiques, una mena de Polinèsia en l'escorça negra. Hem visitat per dins el Mas de Garrut, que es troba al mateix camí. Les noies xisclaven quan han començat a volar ratpenats per les alcoves buides.
Alzina de mas de Borbó  © DRM 
Alzina de mas de Borbó  © DRM 


Pi de les Planes o del Fernando (l'Aleixar, Baix Camp)
Aquest pi pinyer (Pinus pinea) té una alçada d'uns 20 m i un volt de 4,55 m; la soca fa uns 5 m i el diàmetre de la capçada és de 27,6 m. Se li calcula una edat aproximada als 300 anys. S'hi pot arribar des del poble de l'Aleixar: prendrem el camí de l'ermita de sant Blai i remuntarem el barranc de les Trilles per l'esquerra. De lluny veurem aquest monumental pi, que s'alça enmig d'un bosquet.

Pi de les Planes  © DRM 
Pi de les Planes  © DRM
Pi de les Planes  © DRM


Lo Parot (Horta de Sant Joan, Terra Alta)
Lo Parot és una olivera mil·lenària situada als afores d'Horta de Sant Joan (Terra Alta). Declarada arbre monumental, té una alçària de 8 m i un perímetre de la soca de 15 m. Els vilatans asseguren que és l'arbre més vell de Catalunya, amb 2.000 anys de vida. Es tracta d'una olivera (Olea europeae) d'una varietat desconeguda avui en dia, que es caracteritza per tenir les fulles i el fruit una mica més allargats que la varietat anomenada empeltre, cultivada tradicionalment a tota la comarca.

Situat a uns 500m de la sortida d'Horta en direcció a Bot, s’hi accedeix per un camí que arrenca a mà dreta a peu de carretera, en el punt quilomètric 3. Hem de seguir 50 metres fins les edificacions, d’on surt un senderet que ens porta cap al bancal inferior a la dreta, on es troba l’arbre.

Aquí podeu veure una panoràmica virtual de lo Parot d'Horta de Sant Joan.

 Panoràmica virtual de lo Parot d'Horta de Sant Joan © DRM


Teix de la Cova (Margalef, Priorat)
Es calcula que aquest teix (Taxus baccata) té uns 1.000 anys d'edat. Fa 15 metres d'alçària i 5,15 metres de volt de canó a 1,30 m d'alçària. Les branques comencen a uns 2 metres i les de la part sud  estan poc desenvolupades a causa de la paret de la cova. Es troba situat en una raconada de la serra de Montsant, en concret a la capçalera del barranc de la Taverna. És un indret solitari al costat d'una balma on també podem identificar altres plantes protegides.

S'hi pot accedir a peu des de Margalef o des de la Morera de Montsant, amb unes dues hores i mitja de caminada.

Teix de la Cova © DRM


divendres, 16 de desembre del 2011

Monestirs de llegenda: Legendarium. Guia per les llegendes de la Ruta del Cister


De tant en tant parlem de llibres en què la fotografia hi té un paper molt important. Fa mesos ens fèiem ressò del llibre Kathmandu, un recull de fotografies de la capital del Nepal. Avui us parlarem d'una guia singular per la Ruta del Cister que pren com a fil conductor les llegendes que s'han originat a redós dels monestirs.

Els tres monestirs que actualment formen part de la Ruta del Cister (Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges) amaguen, en cadascun dels seus racons, molts secrets i misteris que no trobareu ni en les històries oficials ni en les guies turístiques: històries de fantasmes que recorren de nit els passadissos dels claustres, d’aparicions del Diable en la mateixa casa de Déu, de tombes misterioses que amaguen tresors i personatges llegendaris, de monges visionàries i monjos il·luminats, d’estàtues que cobren vida per executar la seva venjança, i mil altres històries fantàstiques.

Legendarium. Guia per les llegendes de la Ruta del Cister mostra molts d’aquests secrets amagats dins dels monestirs; però no és només un recull de llegendes, sinó també una guia que explica el patrimoni dels monestirs i el seu entorn històric i natural a través de les històries que eclesiàstics i veïns d’aquestes contrades han fet perdurar al llarg dels segles.

El lector pot emprar aquesta obra per deixar-se guiar d’una manera alternativa pels monestirs i el seu entorn natural: se li presenten uns itineraris que prenen com a punt de referència elements físics visibles i visitables (tombes, estances, esglésies, estàtues, coves, etc.) i en cadascun d’aquests elements s’expliquen les llegendes que hi estan relacionades.

Índex de llegendes:

Llegendes de Poblet
Les tres llums i la fundació de Poblet
El diable ajuda a construir el monestir
Les santes creus i la construcció de l'església
La dona del mestre de cases
La Porta Daurada
La missa de mitjanit
L'ànima en pena
La visita del rei
L'abat Copons
Assassinat al Bosc de Poblet
Fra Marginet
Ramon Folch de Cardona i les ratapinyades
L’herba dels familiars
L'astúcia del monjo
La pedra de la profecia
La profanació de les tombes reials
Llegendes de Santes Creus
El camp de les santes creus
Guillem de Montcada i la fundació del monestir
Les alberedes de Santes Creus
La làpida de l'arquitecte
El tribut de les cent donzelles
El bosc de sant Sebastià
El miracle de les flors
El tovalló cremat
La invicta amazona
La gorra de l'abat Tolrà
La visita de sant Francesc d’Assís
L'hàbit de sant Bernat Calvó
Les dents de sant Bernat Calvó
L'últim servei de Roger de Llúria
El cec de santa Llúcia
El rescat del cos de Blanca d'Anjou
Llegendes de Vallbona de les Monges
Vida de sant Ramon de Vallbona
Fundació de Vallbona de les Monges
La visió de la reina
La santa mà
La Mare de Déu del Claustre
La monja santa
Manel Aritzeta "el Manco"
Els tres cops o la maça avisadora de sant Benet
Romanç del gat del refetor
L'Era de les Bruixes
La trobada miraculosa de la Verge del Tallat
Els miracles del Tallat
El Rector de Vallfogona i Vallbona

El llibre està profusament il·lustrat amb fotografies que acompanyen les llegendes i les recomanacions per visitar cada indret. Heu-ne ací una petita mostra.

El bosc de Poblet: llar dels familiars o minairons © DRM
Cel rogent sobre Santes Creus © DRM

El símbol de Santes Creus al pany d'una porta © DRM
Porta de l'Assumpta © DRM
Roca gegant que sosté l'Era de les Bruixes, lloc d'akelarre de les bruixes de Vallbona de les Monges © DRM
Creu esculpida a l'indret conegut com Era de les Bruixes (Vallbona de les Monges) © DRM  

Podeu adquirir el llibre en aquest enllaç.

Dades tècniques:
Autor: Ribes Mateu, Domènec
ISBN: 978-84-95317-88-9
Editorial: Llibres de l'Índex
Idioma: Català
P.V.P.: 14.00 €
Núm. pàgines: 89
Mesures: 22 x 23,5
Any d'edició: 04/2005