Fotografia panoràmica virtual

dimarts, 23 de juliol del 2013

La platja del Fangar (Reserva de la Biosfera de les Terres de l'Ebre)

La platja del Fangar és una extensa llengua de sorra que tanca pel nord el Delta de l'Ebre. A mesura que s'allarga la península del Fangar es va estrenyent i corbant, fins a arribar a tancar una gran quantitat d'aigua salada formant un mar interior que es coneix com el Port del Fangar.

La platja, d'aspecte semidesèrtic i verge, constitueix un dels paratges més singulars del Delta de l'Ebre. La seva sorra és de textura finíssima i en contacte amb l'aigua forma una massa molt compacta que podria explicar el nom del lloc.

Ruta en BTT per conèixer aquest entorn: Llacunes, dunes i arrossars: ruta per l'hemidelta nord del Delta de l'Ebre

dilluns, 8 de juliol del 2013

Arquitectura popular de pedra seca a Mont-roig del Camp

Mont-roig del Camp no només és Joan Miró. Tot i que aquest artista ha donat a conèixer aquesta localitat del Baix Camp a escala internacional, Mont-roig té molts altres punts d’interès natural i cultural de primer ordre. I un d’ells és l’extensíssim patrimoni de pedra seca que conserva al seu terme.

L’Ajuntament de Mont-roig també ha estat el primer (i darrer, que sapiguem) a declarar aquestes construccions com a béns culturals d’interès local. Això fou l’any 2006. Però de molt abans aquest poble ja s’havia preocupat de preservar i donar a conèixer aquesta arquitectura popular: mitjançant un inventari de les barraques, la realització d’un documental, el disseny d’un ruta per conèixer les construccions més destacades i l’edició d’un tríptic informatiu, la publicació del llibre Barraques de pedra seca a Mont-roig del Camp, etc.

A Mont-roig se n’han catalogat 107. La majoria estan encarades al sud (per tal d’aprofitar el sol i el fort vent de mestral), i algunes s’han començat a restaurar. La ruta per les barraques de Mont-roig és fàcil de seguir, tot i que la senyalització és força deficient.

En aquest apunt us mostrem algunes de les barraques més significatives que podreu visitar.

Barraca de Cal Rabosa del Pratdip

Barraca de doble planta. La més antiga és la de la dreta, més baixa i de coberta plana. Presenta una planta rodona, un portal amb muntants verticals i arc pla i una cobertura de pedruscall.

La de l'esquerra, acabada en falsa cúpula i coberta amb grans lloses, es va construir posteriorment i es va adossar a la primera, aprofitant-ne la paret comuna. És de planta irregular i té un portal d'arc d'ametlla. Al seu interior hi observem un gran armari o fornícula.

Barraca de l'Aufinac

És de planta circular, d'arc de mig punt i té un mur lateral. El portal està format per muntants arquejats bastits amb grans pedres i coronat per la pedra clau de la portalada. Està recoberta de grans lloses.

Barraca del Ventanes

Barraca bastida amb grans pedres. Tancada en falsa cúpula, la seva planta és circular i el portal d'arc de mig punt. Del seu lateral dret hi surt una rampa que puja fins a mitja alçada. Al seu interior hi observem un cocó i una fornícula. La coberta és de pedruscall, amb lliris de Sant Josep.

L'octubre de 2012 un grup de 16 voluntaris dirigits per Albert Gavaldà, mestre marger, van restaurar la barraca, com a activitat del GEPEC i amb el suport i col·laboració de l'AV Muntanya Roja i el Centre Miró-Grup Barracaire de Mont-roig del Camp..

Barraca dels Comuns del Pellicer

Imponent i monumental barraca amb una alçària de 4,30 metres. És de planta rodona, amb coberta de falsa cúpula. S'accedeix al seu interior per un portal de muntants verticals, força alt. Observem, encastats als seus murs interiors, dos armaris i dos cocons.

El coronament de l'obra, acabat en punxa, és de terra i grans lloses. Cal fixar-se en l'harmònica bellesa de la col·locació de les pedres, sobretot les de la part del darrere de la barraca. Definitivament, està considerada una de les tres barraques més belles de les comarques de Tarragona.

Barraca de l'Aiguader

Detall de les llindes © DRM

Barraca de planta rodona, adossada a un marge. El seu aspecte és força atractiu, malgrat que la cúpula està arranjada amb ciment. Destaca el bonic portal, coronat amb dues grans llindes encavallades. Al seu interior hi descobrim tres cocons i dos armaris. El recobriment de la barraca és de pedruscall i ciment.

Barraca del camí de Terres Noves

Barraca construïda amb pedres bastant grans i irregulars. El portal i la part inferior interna estan arranjats amb argamassa.

Frontalment és molt allargada, a la manera d'un paravent i el lateral esquerre es corba cap endavant remarcant aquesta impressió. Observem, també, un petit armari encastat a la paret. La coberta és de falsa cúpula i el recobriment de pedruscall.

Barraca dels Lliris

Barraca de planta circular i d'arc de mig punt. A l'interior té un cocó i una fornícula. La coberta és de falsa cúpula. El recobriment és de pedruscall i té lliris de Sant Josep.

Aquesta barraca queda enmig d'un bosquet que, si no s'hi posa remei, ben aviat l'engolirà per complet.

Barraca en Espiral

Barraca construïda exteriorment en forma d'espiral. Des del costat dret, on hi ha el marge, s'aprecia prou bé com la construcció va pujant fins a la cúspide, cosa que en facilita l'accés.

La façana presenta un portal amb muntants arquejats i una llinda, tot plegat gairebé en forma d'arc d'ametlla.

La coberta amb forma tronco-cònica és de falsa cúpula i el recobriment de pedruscall. A l'interior hi observem un armari i un petit cocó. Davant de la barraca podem apreciar una trona, ara sense arbre. També cal remarcar el marge que, des del camí, avança fins al mateix costat de la barraca.

Barraca de les Atzavares

Aquesta barraca està coronada per un conjunt d'atzavares que li dóna una aparença molt especial. Està bastida amb pedres molt grans i arrodonides. Damunt del portal, de muntants arquejats, hi destaca un voladís de pedres planenques.

El seu interior, força espaiós, està cobert per una falsa cúpula i entre les pedres hi brota alguna atzavara. Als murs hi podem observar quatre cocons, coronats amb arc, de dimensions considerables.

Barraca del Jaume de la Cota

Es tracta d'una de les barraques més boniques de les comarques de Tarragona, sobretot gràcies a la monumental perfecció de línies i al gran volum, tant exterior com interior.

Té una alçada interior de 3,90 metres i un diàmetre de 4,10. Està construïda amb parets reculades que li confereixen una línia oriental. De planta rodona, presenta un portal de muntants verticals, acabats en arc, tant per fora com per dins. La seva coberta comença amb falsa cúpula i acaba en cúpula, tancada per la pedra clau. Als murs interiors hi ha encastats dos armaris i dos cocons, tots ells acabats en arc.

L'ampli coronament de la barraca és de terra i herbes. A la part posterior de l'habitacle hi observem uns graons que permeten l'accés a la coberta.

També hem de citar el marge de gran amplada que hi ha davant seu i que s'allarga considerablement cap a l'esquerra. Si pugem damunt s'esdevé un camí empedrat que ens duu a trobar-ne d'altres que es van dispersant d'una forma quasi laberíntica per tot aquest indret.

Barraca del Miquel Terna

Construcció de planta rodona amb coberta de falsa cúpula i recobriment de pedruscall. És molt interessant i curiós el seu portal, de muntants arquejats acabats en arc, que abasta tota l'amplada de les parets. Al seu interior, al sòl, hi observem una gran llosa de roca rebaixada, que s'utilitzava com a aljub per recollir l'aigua de la pluja. Encastats dins dels murs hi apreciem un armari i un cocó. A la seva esquerra hi observem un espai destinat a l'animal amb una menjadora.

Informació extreta del web Barraques de pedra seca de Mont-roig del Camp.

Ruta per conèixer aquesta zona amb BTT: El patrimoni de la pedra seca de Mont-roig del Camp (Baix Camp) (track i fotos)

dijous, 25 d’abril del 2013

Sentint la kresala a les talaies d'Urdaibai

Penya-segat d'Ogoño (Biscaia) © Domènec Ribes Mateu

Kresala esaten deutsagu Bizkaian ur gaziari. Badakit obeto legokela Gezala esatea, baña parkatuko al deustie euskerazale jakintsuak arrantzalien aotik artu dodan lez ipinten badot izen ori liburutxu onen buruaurrean.

[De l’aigua salada a Biscaia en diem kresala. Sé que és millor dir gezala, però ja em perdonareu els bascos lletrats perquè he pres aquest mot de la boca dels pescadors, i si poso aquest títol és per això.]

Kresala, Domingo Agirre

Kresala és un mot intraduïble de l’euskera. Literalment significa ‘salnitre’, però per a un basc, i sobretot per a un biscaí, aquesta paraula té unes connotacions que vinculen l'home i el mar. Seria el flux d’anada i de tonada que s’estableix entre el mar i la terra: tot va a la mar i tot en torna constantment en forma d'assossec i serenitat.

Aquesta mateixa serenor, aquesta kresala, es pot percebre arreu. Fins i tot si us allunyeu una mica de la primera línia de la costa, cap a les múltiples valls recòndites de l'interior, podreu sentir aquesta presència marina.

Malgrat ser la província més industrialitzada i més densament poblada, Biscaia amaga tresors paisatgístics de gran valor estètic i cultural. Lluny del gran corredor interior farcit de vies de comunicació i grans polígons industrials, es troba la petita comarca de Busturialdea, amb Gernika com a nucli més important.

Aquesta petita regió inclou Urdaibai, una zona declarada Reserva de la Biosfera per la Unesco el 1984. Es tracta d’un gran estuari natural format a la desembocadura del riu Oka.

El que fa especial aquesta comarca és la simbiosi que es crea entre el mar i la muntanya, entre el blau intens del Cantàbric i el verd fosc dels alzinars. Penya-segats arran de costa i petits turons boscosos conviuen amb la influència d’un mar que ha donat la vida i la mort a generacions de bascos. Aquí la kresala és omnipresent.

Si us agrada la muntanya, les bones vistes i, a més, voleu captar aquest sentiment tan arrelat entre els biscaïns, us proposem aquí un recorregut per algunes de les talaies que guaiten i vigilen sempre el mar Cantàbric des d'Urdaibai. Podríem traçar una línia imaginària que recorreria la ribera dreta d’Urdaibai a través de les seves elevacions més conegudes: Atxurkulu, Atxarre, Marua, Burretxagana, Itzagorta, Ereñozar, Bustarrigane...

Aquest és el viatge fotogràfic que farem per quatre talaies d'aquesta fantàstica terra: dels penya-segats al caire de l’abisme del cap Ogoño al post de comandament del general Franco a Bizkaigane durant la Batalla de Bilbao, passant pel discret Atxarre i el tel·lúric i misteriós Ereñozar.

Cap Ogoño i Atxurkulu: el record dels vells baleners bascos

Ogoño és una de les talaies més conegudes de la costa biscaïna i antigament era utilitzada pels veïns de la comarca per tal d’albirar balenes. L’excepcional alçada d’aquest promontori, que cau a plom sobre el mar Cantàbric, era un mirador excel·lent des del qual es podien divisar els cetacis que freqüentaven aquestes fredes aigües. S’hi arriba des d’Elantxobe i passant pel cim d’Atxurkulu, per després continuar fins a l’extrem del cap Ogoño. Cal seguir els senyals del PR BI-65 que ens porten fins al caserío Olaeta Barrenengoa.

Anar al cap Ogoño també ens endinsa en l’alzinar cantàbric, protegit per la Reserva de la Biosfera d’Urdaibai. Tant des d’Atxurkulu com des de l’extrem d’Ogoño les vistes són espectaculars: la platja de Laga, l’illa d’Izaro, la ria de Mundaka, els cims de Sollube, Oiz, Anboto, etc. Als nostres peus queda el poblet d’Elantxobe, que es formà al segle XVI per pescadors d’Ibarrangelu. La seva època daurada fou al segle XIX, quan hi hagueren fins a set fàbriques d’escabetx i una de conserves.

Ruta: d'Elantxobe al cap d'Ogoño i Atxurkulu

Pal de paller davant del Cantàbric (Olaeta, Elantxobe) © DRM

Ja no es veuen balenes des d'Ogoño, però la vista és espectacular © DRM

Atxurkulu (Urdaibai): la muntanya tallada pel mig © DRM

Atxarre: excepcional alzinar cantàbric i talaia d’Urdaibai

Atxarre o San Pedro és un modest cim de 312 m. Forma part del massís de Burretxagane i domina tot l’estuari on desemboca el riu Oka (en aquesta part conegut com a “ria de Mundaka” o “ria de Gernika”). Al cim hi trobem una petita ermita del segle XV dedicada a San Pedro.

El més interessant d’aquesta zona és contemplar l’entorn natural format per un frondós i extens alzinar cantàbric. La seva singularitat la trobem en el fet que queden molt pocs alzinars a tota la cornisa cantàbrica, i aquest és especialment valuós per la seva extensió i el bon estat de conservació. Des d’Atxarre veurem tot Urdaibai, el cap Ogoño, el mont Sollube, Gernika, Mundaka i Bermeo, el cap Matxitxakko, etc. De camí cap al cim també passarem per una clariana enmig del bosc anomenada Dantzaleku, 'lloc de dansa', nom que fa referència als akelarres que se celebraven en aquest indret.

Ruta fins al cim d'Atxarre, passant per Dantzaleku

L'illa d'Izaro es fon amb el blau del Cantàbric. Vista des de San Pedro d'Atxarre (Urdaibai) © DRM

El cap Ogoño: talaia dels antics baleners bascos d'Urdaibai © DRM

Emmarcant Mundaka des de San Pedro de Atxarre © DRM

Ereñozar: atracció tel·lúrica ancestral a Urdaibai

Aquest petit cim (448 m) formaria, juntament amb les coves de Santimamiñe i la vall d’Oma, un petit triangle d’una força tel·lúrica excepcional. No en va, les evidències humanes que s’hi han trobat demostren que aquesta zona fou triada de ben antic com a lloc de culte i d’inhumació. Qui avui dia visiti aquest triangle tel·lúric amb els sentits ben disposats de ben segur sentirà l’atracció i el batec de la Natura que els antics ancestres ja veneraven.

Es tracta d’un cim cònic identificable des de tota la ria de Gernika o de Mudaka, el qual rep diversos noms: Ereñozar, Ereñussare o simplement San Miguel (per l’ermita que hi ha dalt de tot consagrada a aquest sant). Es creu que l’ermita podria datar del segle X, però les restes prehistòriques trobades dins la cova on s’aixeca l’ermita fan pensar que el lloc ja devia tenir una dimensió religiosa al Paleolític. Les coves de Santimamiñe, situades als peus de la muntanya, també confirmen aquest fet.

Com a tants altres indrets del País Basc, aquest lloc també està carregat de llegendes i creences, com aquella segons la qual al llarg de la vida s’ha de visitar l’ermita almenys tres vegades; en cas contrari, serà l’ànima del difunt la que haurà de fer-ho. Els morts que visiten l’ermita durant la nit provoquen l’agitació de l’aire. També s’explica que al cim hi ha enterrat un tresor i que l’aigua que cau de la teulada té propietats miraculoses.

Hi ha dos possibles accessos al cim: des de Santimamiñe (amb un desnivell molt pronunciat) o des del poblet d’Ereño, al vessant nord. Aquest darrer camí és molt més relaxat, tot i que el desnivell és moderat. S’arriba per una pista asfaltada fins gairebé dalt de tot; d’aquí al cim hi han unes escaletes.

Les vistes sobre la reserva d’Urdaibai valen molt la pena: des d’Oiz fins al mar, i des de Sollube fins a la costa guipuscoana. A banda de l’ermita, al cim també podrem veure les restes d’un castell del segle XI i una necròpoli medieval, elements arqueològics molt valuosos per entendre l’ocupació humana d’aquesta part de Biscaia.

Ruta: a Ereñozar des d'Ereño

La llengua del mar: Gautegiz-Arteaga i la ria de Mundaka © DRM

Glopada de verd pujant a Ereñozar © DRM

Protoindústria assilvestrada: antic molí de Bolinzulo, a la vall d'Oma © DRM

Vall d'Oma © DRM

Bizkaigane i la Batalla de Bilbao

Bizkaigane és un petit turó al marge esquerre d’Urdaibai que no crida massa l’atenció, tot i que és molt conegut per diversos motius. Alguns historiadors veuen l’origen del mot “Bizkaia” en aquest lloc.

Al cim s’hi ubica la petita ermita de Santa Kurutze i arribar-hi és molt fàcil des de la carretera d’Errigoiti a Metxika. En aquest indret ens sorprendrà trobar-hi el que es considera el boix grèvol més gran de tot Biscaia. L’arbust (ara ja arbre) es troba al costat de l’ermita i desconeixem si antigament tenia alguna funció de caràcter ritual.

Des de Bizkaigane es divisa mitja Biscaia: de la costa als cims d’Oiz, Anboto o Urkiola, passant per la plana d’Uribealdea i el golf de Bilbao. Precisament la seva posició privilegiada fou aprofitada pel dictador Francisco Franco a la Batalla de Bilbao del juny de 1937, en què les tropes insurrectes atacaren l’anomenat Cinturó de Ferro. Franco establí el seu post de comandament en aquest turó per dirigir l’atac a la capital biscaïna. Precisament, els bombardejos de Gernika i de Durango s’emmarquen en aquesta ofensiva contra la República.

El boix grèvol més gran de Biscaia, a l'ermita de Santa Gurutze © DRM

Quan l'Anboto porta txapela, Mari és al seu cau. Bizkaigane © DRM

Des del post de comandament de Bizkaigane, Franco va dirigir la Batalla de Bilbao © DRM

divendres, 7 de desembre del 2012

Camí de sirga de l'Ebre

Petits molls per a la pesca fluvial. Sant Jaume d'Enveja © Domènec Ribes Mateu

Les diverses civilitzacions que han transitat per l'Ebre han utilitzat el riu com la principal via de comunicació. Els ibers, els romans, els sarraïns, els cristians... carregaven les seves naus i, amb la corrent favorable del riu, les transportaven. Però per pujar riu amunt les mercaderies foren necessaris els animals de càrrega i els sirgadors, els quals empenyien amb cordes les embarcacions plenes de mercaderies des dels camins que vorejaven el riu.

Barqueta al Migjorn, prop de la casa del Sifon © DRM

El camí de sirga pujava per la riba i estava vinculat estretament amb els llaguts, embarcacions que navegaven per l'Ebre: aigües amunt transportaven arròs, i aigües avall pedres i fusta, matèries escasses al Delta. El llagut era arrossegat des de la ribera per animals, els matxos o per persones, els sirgadors.

Els camins de sirga foren molt importants tot al llarg de l'Ebre fins a la construcció dels primers embassaments a Riba-roja, Flix i Mequinensa, moment en què es posà fi a la navegabilitat del riu. Jesús Moncada donà a conèixer aquests camins de sirga de l'Ebre, i especialment el seu poble, Mequinensa. La seva novel·la ens parla d'una altra època i d'unes maneres de fer que el temps han anat esborrant.

Ara, però, un projecte mediambiental s'ha proposat de recuperar els antics camins de sirga de l'Ebre que encara es conserven. El darrer tram recuperat és el que va d'Amposta a la desembocadura del riu Ebre a l'illa de Buda. L'itinerari es pot fer a peu o amb bicicleta.

L'actuació que s'ha fet també ha recuperat el bosc de ribera del marge dret de l'Ebre i la Sínia, una construcció que servia per elevar l’aigua del riu per regar els camps més pròxims. Al llarg del recorregut podrem veure altres curiositats, com el baladre monumental de Balada, les illes de Sapinya i de Gràcia, "lo Passador" que uneix Deltebre i Sant Jaume d'Enveja, el bosquet de la Comandanta i la gola de Migjorn.

Ruta en BTT de l'Aldea a Camarles passant per la gola de Migjorn i l'illa de Buda:

http://www.everytrail.com/view_trip.php?trip_id=1610939

La Sínia, construcció que elevava l'aigua del riu per regar els camps propers © DRM

L'illa de Sapinya © DRM

dijous, 8 de novembre del 2012

L'art noble del secà: construccions de pedra seca de les Garrigues

La comarca lleidatana de les Garrigues presenta un gran nombre de construccions de pedra seca que la fan excepcional. És un patrimoni que fins fa poc no es valorava gens. Sortosament, però, cada cop hi ha més persones sensibilitzades amb el valor d'aquest excepcional llegat de les nostres generacions passades.

La datació de la majoria d’aquestes construccions se situa a mitjan segle XIX. Fou l’època en què l’olivera es va convertir en el cultiu estrella de la comarca i quan els petits pagesos es feren propietaris de moltes de les terres que abans treballaven per als terratinents. Aquests pagesos construïren arreu aquestes cabanes de volta com a suport a les seves feines del camp.

El procés constructiu que se seguia per aixecar aquestes cabanes era, en primer lloc, cercar un lloc adient dins de la finca que tingués pedra suficient. Després s’aixecaven les parets laterals i s’anava omplint l’interior amb terra, la qual feia de motlle de la cabana. Un cop s’aixecava la volta, es buidava l’interior i es coronava la cabana amb un ràfec de lloses. Finalment es donaven els darrers tocs, que sempre eren austers: una petita llar de foc, uns armariets a la paret per guardar-hi els estris del pagès i la menjadora de l’animal.

Segons Josep Preixens, les cabanes de volta es classifiquen segons el tipus de coberta: coberta de volta de canó, volta apuntada, volta cònica o falsa cúpula, volta plana, coberta de lloses, coberta d’arc i lloses, coberta de jàsseres i lloses, coberta amb arc, jàsseres i lloses i coberta per eliminació d’angles. També en trobem amb muntants a la porta i sense muntants, amb volta vista i volta tapada, amb trespol interior, amb un mas a sobre, amb recer, amb porta i sense porta. Algunes tenen cisterna i una fins i tot forn de pa.

Però el patrimoni de la pedra seca a les Garrigues no acaba amb les cabanes de volta. Hi ha tot un altre conjunt ben ampli de construccions fet amb aquesta tècnica: les balmes murades (cavitats o abrics a la roca que es tancaven amb murs de pedra), els dipòsits per emmagatzemar l’aigua de la pluja (basses, cogulles, aljubs... generalment excavats a la roca o a terra) i marges de pedra seca, com l’espectacular marge del Bessó de Vinaixa.

Aquest marge, situat a la partida d’Ulldebou, té una longitud de 128 m i una alçada màxima de 4 m. La seva construcció s’inicià el 1921 i es perllongà fins el 1927. Està construït amb la tècnica del marge escalonat, i les pedres utilitzades (tallades i escairades en un altre punt) es van transportar amb mules. L’objectiu del marge és retenir el sòl fèrtil i frenar els processos erosius que causa l’escolament de l’aigua durant els aiguats. Visitar-lo no us deixarà indiferents.