Sentint la kresala a les talaies d'Urdaibai

Penya-segat d'Ogoño (Biscaia) © Domènec Ribes Mateu

Kresala esaten deutsagu Bizkaian ur gaziari. Badakit obeto legokela Gezala esatea, baña parkatuko al deustie euskerazale jakintsuak arrantzalien aotik artu dodan lez ipinten badot izen ori liburutxu onen buruaurrean.

[De l’aigua salada a Biscaia en diem kresala. Sé que és millor dir gezala, però ja em perdonareu els bascos lletrats perquè he pres aquest mot de la boca dels pescadors, i si poso aquest títol és per això.]

Kresala, Domingo Agirre 

Kresala és un mot intraduïble de l’euskera. Literalment significa ‘salnitre’, però per a un basc, i sobretot per a un biscaí, aquesta paraula té unes connotacions que vinculen l'home i el mar. Seria el flux d’anada i de tonada que s’estableix entre el mar i la terra: tot va a la mar i tot en torna constantment en forma d'assossec i serenitat.

Aquesta mateixa serenor, aquesta kresala, es pot percebre arreu. Fins i tot si us allunyeu una mica de la primera línia de la costa, cap a les múltiples valls recòndites de l'interior, podreu sentir aquesta presència marina.

Malgrat ser la província més industrialitzada i més densament poblada, Biscaia amaga tresors paisatgístics de gran valor estètic i cultural. Lluny del gran corredor interior farcit de vies de comunicació i grans polígons industrials, es troba la petita comarca de Busturialdea, amb Gernika com a nucli més important.

Aquesta petita regió inclou Urdaibai, una zona declarada Reserva de la Biosfera per la Unesco el 1984. Es tracta d’un gran estuari natural format a la desembocadura del riu Oka.

El que fa especial aquesta comarca és la simbiosi que es crea entre el mar i la muntanya, entre el blau intens del Cantàbric i el verd fosc dels alzinars. Penya-segats arran de costa i petits turons boscosos conviuen amb la influència d’un mar que ha donat la vida i la mort a generacions de bascos. Aquí la kresala és omnipresent.

Si us agrada la muntanya, les bones vistes i, a més, voleu captar aquest sentiment tan arrelat entre els biscaïns, us proposem aquí un recorregut per algunes de les talaies que guaiten i vigilen sempre el mar Cantàbric des d'Urdaibai. Podríem traçar una línia imaginària que recorreria la ribera dreta d’Urdaibai a través de les seves elevacions més conegudes: Atxurkulu, Atxarre, Marua, Burretxagana, Itzagorta, Ereñozar, Bustarrigane...

Aquest és el viatge fotogràfic que farem per quatre talaies d'aquesta fantàstica terra: dels penya-segats al caire de l’abisme del cap Ogoño al post de comandament del general Franco a Bizkaigane durant la Batalla de Bilbao, passant pel discret Atxarre i el tel·lúric i misteriós Ereñozar.

Cap Ogoño i Atxurkulu: el record dels vells baleners bascos

Ogoño és una de les talaies més conegudes de la costa biscaïna i antigament era utilitzada pels veïns de la comarca per tal d’albirar balenes. L’excepcional alçada d’aquest promontori, que cau a plom sobre el mar Cantàbric, era un mirador excel·lent des del qual es podien divisar els cetacis que freqüentaven aquestes fredes aigües. S’hi arriba des d’Elantxobe i passant pel cim d’Atxurkulu, per després continuar fins a l’extrem del cap Ogoño. Cal seguir els senyals del PR BI-65 que ens porten fins al caserío Olaeta Barrenengoa. 

Anar al cap Ogoño també ens endinsa en l’alzinar cantàbric, protegit per la Reserva de la Biosfera d’Urdaibai. Tant des d’Atxurkulu com des de l’extrem d’Ogoño les vistes són espectaculars: la platja de Laga, l’illa d’Izaro, la ria de Mundaka, els cims de Sollube, Oiz, Anboto, etc. Als nostres peus queda el poblet d’Elantxobe, que es formà al segle XVI per pescadors d’Ibarrangelu. La seva època daurada fou al segle XIX, quan hi hagueren fins a set fàbriques d’escabetx i una de conserves.

Ruta: d'Elantxobe al cap d'Ogoño i Atxurkulu

Pal de paller davant del Cantàbric (Olaeta, Elantxobe) © DRM

Ja no es veuen balenes des d'Ogoño, però la vista és espectacular © DRM

Atxurkulu (Urdaibai): la muntanya tallada pel mig © DRM

Atxarre: excepcional alzinar cantàbric i talaia d’Urdaibai

Atxarre o San Pedro és un modest cim de 312 m. Forma part del massís de Burretxagane i domina tot l’estuari on desemboca el riu Oka (en aquesta part conegut com a “ria de Mundaka” o “ria de Gernika”). Al cim hi trobem una petita ermita del segle XV dedicada a San Pedro. 

El més interessant d’aquesta zona és contemplar l’entorn natural format per un frondós i extens alzinar cantàbric. La seva singularitat la trobem en el fet que queden molt pocs alzinars a tota la cornisa cantàbrica, i aquest és especialment valuós per la seva extensió i el bon estat de conservació. Des d’Atxarre veurem tot Urdaibai, el cap Ogoño, el mont Sollube, Gernika, Mundaka i Bermeo, el cap Matxitxakko, etc. De camí cap al cim també passarem per una clariana enmig del bosc anomenada Dantzaleku, 'lloc de dansa', nom que fa referència als akelarres que se celebraven en aquest indret.

Ruta fins al cim d'Atxarre, passant per Dantzaleku

L'illa d'Izaro es fon amb el blau del Cantàbric. Vista des de San Pedro d'Atxarre (Urdaibai) © DRM

El cap Ogoño: talaia dels antics baleners bascos d'Urdaibai © DRM

Emmarcant Mundaka des de San Pedro de Atxarre © DRM

Ereñozar: atracció tel·lúrica ancestral a Urdaibai

Aquest petit cim (448 m) formaria, juntament amb les coves de Santimamiñe i la vall d’Oma, un petit triangle d’una força tel·lúrica excepcional. No en va, les evidències humanes que s’hi han trobat demostren que aquesta zona fou triada de ben antic com a lloc de culte i d’inhumació. Qui avui dia visiti aquest triangle tel·lúric amb els sentits ben disposats de ben segur sentirà l’atracció i el batec de la Natura que els antics ancestres ja veneraven. 

Es tracta d’un cim cònic identificable des de tota la ria de Gernika o de Mudaka, el qual rep diversos noms: Ereñozar, Ereñussare o simplement San Miguel (per l’ermita que hi ha dalt de tot consagrada a aquest sant). Es creu que l’ermita podria datar del segle X, però les restes prehistòriques trobades dins la cova on s’aixeca l’ermita fan pensar que el lloc ja devia tenir una dimensió religiosa al Paleolític. Les coves de Santimamiñe, situades als peus de la muntanya, també confirmen aquest fet. 

Com a tants altres indrets del País Basc, aquest lloc també està carregat de llegendes i creences, com aquella segons la qual al llarg de la vida s’ha de visitar l’ermita almenys tres vegades; en cas contrari, serà l’ànima del difunt la que haurà de fer-ho. Els morts que visiten l’ermita durant la nit provoquen l’agitació de l’aire. També s’explica que al cim hi ha enterrat un tresor i que l’aigua que cau de la teulada té propietats miraculoses. 

Hi ha dos possibles accessos al cim: des de Santimamiñe (amb un desnivell molt pronunciat) o des del poblet d’Ereño, al vessant nord. Aquest darrer camí és molt més relaxat, tot i que el desnivell és moderat. S’arriba per una pista asfaltada fins gairebé dalt de tot; d’aquí al cim hi han unes escaletes. 

Les vistes sobre la reserva d’Urdaibai valen molt la pena: des d’Oiz fins al mar, i des de Sollube fins a la costa guipuscoana. A banda de l’ermita, al cim també podrem veure les restes d’un castell del segle XI i una necròpoli medieval, elements arqueològics molt valuosos per entendre l’ocupació humana d’aquesta part de Biscaia.

Ruta: a Ereñozar des d'Ereño

La llengua del mar: Gautegiz-Arteaga i la ria de Mundaka © DRM

Glopada de verd pujant a Ereñozar © DRM

Protoindústria assilvestrada: antic molí de Bolinzulo, a la vall d'Oma © DRM

Vall d'Oma © DRM

Bizkaigane i la Batalla de Bilbao

Bizkaigane és un petit turó al marge esquerre d’Urdaibai que no crida massa l’atenció, tot i que és molt conegut per diversos motius. Alguns historiadors veuen l’origen del mot “Bizkaia” en aquest lloc.

Al cim s’hi ubica la petita ermita de Santa Kurutze i arribar-hi és molt fàcil des de la carretera d’Errigoiti a Metxika. En aquest indret ens sorprendrà trobar-hi el que es considera el boix grèvol més gran de tot Biscaia. L’arbust (ara ja arbre) es troba al costat de l’ermita i desconeixem si antigament tenia alguna funció de caràcter ritual.

Des de Bizkaigane es divisa mitja Biscaia: de la costa als cims d’Oiz, Anboto o Urkiola, passant per la plana d’Uribealdea i el golf de Bilbao. Precisament la seva posició privilegiada fou aprofitada pel dictador Francisco Franco a la Batalla de Bilbao del juny de 1937, en què les tropes insurrectes atacaren l’anomenat Cinturó de Ferro. Franco establí el seu post de comandament en aquest turó per dirigir l’atac a la capital biscaïna. Precisament, els bombardejos de Gernika i de Durango s’emmarquen en aquesta ofensiva contra la República.

El boix grèvol més gran de Biscaia, a l'ermita de Santa Gurutze © DRM

Quan l'Anboto porta txapela, Mari és al seu cau. Bizkaigane © DRM

Des del post de comandament de Bizkaigane, Franco va dirigir la Batalla de Bilbao © DRM

Camí de sirga de l'Ebre

Petits molls per a la pesca fluvial. Sant Jaume d'Enveja © Domènec Ribes Mateu

Les diverses civilitzacions que han transitat per l'Ebre han utilitzat el riu com la principal via de comunicació. Els ibers, els romans, els sarraïns, els cristians... carregaven les seves naus i, amb la corrent favorable del riu, les transportaven. Però per pujar riu amunt les mercaderies foren necessaris els animals de càrrega i els sirgadors, els quals empenyien amb cordes les embarcacions plenes de mercaderies des dels camins que vorejaven el riu.

Barqueta al Migjorn, prop de la casa del Sifon © DRM

El camí de sirga pujava per la riba i estava vinculat estretament amb els llaguts, embarcacions que navegaven per l'Ebre: aigües amunt transportaven arròs, i aigües avall pedres i fusta, matèries escasses al Delta. El llagut era arrossegat des de la ribera per animals, els matxos o per persones, els sirgadors.

Els camins de sirga foren molt importants tot al llarg de l'Ebre fins a la construcció dels primers embassaments a Riba-roja, Flix i Mequinensa, moment en què es posà fi a la navegabilitat del riu. Jesús Moncada donà a conèixer aquests camins de sirga de l'Ebre, i especialment el seu poble, Mequinensa. La seva novel·la ens parla d'una altra època i d'unes maneres de fer que el temps han anat esborrant.

Ara, però, un projecte mediambiental s'ha proposat de recuperar els antics camins de sirga de l'Ebre que encara es conserven. El darrer tram recuperat és el que va d'Amposta a la desembocadura del riu Ebre a l'illa de Buda. L'itinerari es pot fer a peu o amb bicicleta.

L'actuació que s'ha fet també ha recuperat el bosc de ribera del marge dret de l'Ebre i la Sínia, una construcció que servia per elevar l’aigua del riu per regar els camps més pròxims. Al llarg del recorregut podrem veure altres curiositats, com el baladre monumental de Balada, les illes de Sapinya i de Gràcia, "lo Passador" que uneix Deltebre i Sant Jaume d'Enveja, el bosquet de la Comandanta i la gola de Migjorn.

Ruta en BTT de l'Aldea a Camarles passant per la gola de Migjorn i l'illa de Buda:

http://www.everytrail.com/view_trip.php?trip_id=1610939

La Sínia, construcció que elevava l'aigua del riu per regar els camps propers © DRM

L'illa de Sapinya © DRM

Pou i caseta típica del Delta © DRM

L'Ebre des del pontet de l'illa de Gràcia © DRM

Prop de la Comandanta © DRM

Camps d'arròs inundats al canal de la dreta de l'Ebre © DRM

Prop de l'illa del Riu © DRM

Els bous formen part de la identitat del Delta. Deltebre © DRM

L'església de Sant Jaume d'Enveja © DRM

L'art noble del secà: construccions de pedra seca de les Garrigues

Cabana de volta situada prop de cal Gassull i de la partida de l'Hostal de la Manxa (l'Albi) 
© Domènec Ribes Mateu

La comarca lleidatana de les Garrigues presenta un gran nombre de construccions de pedra seca que la fan excepcional. És un patrimoni que fins fa poc no es valorava gens. Sortosament, però, cada cop hi ha més persones sensibilitzades amb el valor d'aquest excepcional llegat de les nostres generacions passades.

La datació de la majoria d’aquestes construccions se situa a mitjan segle XIX. Fou l’època en què l’olivera es va convertir en el cultiu estrella de la comarca i quan els petits pagesos es feren propietaris de moltes de les terres que abans treballaven per als terratinents. Aquests pagesos construïren arreu aquestes cabanes de volta com a suport a les seves feines del camp.

El procés constructiu que se seguia per aixecar aquestes cabanes era, en primer lloc, cercar un lloc adient dins de la finca que tingués pedra suficient. Després s’aixecaven les parets laterals i s’anava omplint l’interior amb terra, la qual feia de motlle de la cabana. Un cop s’aixecava la volta, es buidava l’interior i es coronava la cabana amb un ràfec de lloses. Finalment es donaven els darrers tocs, que sempre eren austers: una petita llar de foc, uns armariets a la paret per guardar-hi els estris del pagès i la menjadora de l’animal.

Segons Josep Preixens, les cabanes de volta es classifiquen segons el tipus de coberta: coberta de volta de canó, volta apuntada, volta cònica o falsa cúpula, volta plana, coberta de lloses, coberta d’arc i lloses, coberta de jàsseres i lloses, coberta amb arc, jàsseres i lloses i coberta per eliminació d’angles. També en trobem amb muntants a la porta i sense muntants, amb volta vista i volta tapada, amb trespol interior, amb un mas a sobre, amb recer, amb porta i sense porta. Algunes tenen cisterna i una fins i tot forn de pa.

Però el patrimoni de la pedra seca a les Garrigues no acaba amb les cabanes de volta. Hi ha tot un altre conjunt ben ampli de construccions fet amb aquesta tècnica: les balmes murades (cavitats o abrics a la roca que es tancaven amb murs de pedra), els dipòsits per emmagatzemar l’aigua de la pluja (basses, cogulles, aljubs... generalment excavats a la roca o a terra) i marges de pedra seca, com l’espectacular marge del Bessó de Vinaixa.

Aquest marge, situat a la partida d’Ulldebou, té una longitud de 128 m i una alçada màxima de 4 m. La seva construcció s’inicià el 1921 i es perllongà fins el 1927. Està construït amb la tècnica del marge escalonat, i les pedres utilitzades (tallades i escairades en un altre punt) es van transportar amb mules. L’objectiu del marge és retenir el sòl fèrtil i frenar els processos erosius que causa l’escolament de l’aigua durant els aiguats. Visitar-lo no us deixarà indiferents.

Cisterna per recollir l'aigua, excavada sota la roca i el camí (l'Albi) © DRM

Cabana de volta situada prop de cal Gassull i de la partida de l'Hostal de la Manxa (l'Albi)  © DRM

Cabana amb façana incorporada a la volta de mig punt, típica de les Garrigues © DRM

Menjadora d'animals © DRM

El pas del pagès  © DRM

Cabana de volta incorporada al marge (partida dels Reguers, l'Albi) © DRM

Façana incorporada a la volta  i petit recer pel vent (partida dels Reguers, l'Albi) © DRM

Marge del Bessó (Vinaixa), segurament el més gran de Catalunya © DRM

Marge del Bessó (Vinaixa) © DRM

Marge del Bessó (Vinaixa) © DRM

Cabana de volta poc a poc engolida per la Natura © DRM

Més informació:

Ruta de les cabanes de volta de les Garrigues
Les construccions rurals de pedra seca a la comarca de les Garrigues
Catàleg del paisatge: Garrigues Baixes i vall del Corb
Panoràmica virtual de la barraca del Manilles (Alt Camp)
Panoràmica virtual de la barraca del Man (Alt Camp)
Wikipedra

La crida de la Natura: la brama del cérvol de Boumort

De Terradets al Pedraforca: excepcional panoràmica virtual des del cap de Boumort © Domènec Ribes Mateu

La brama del cérvol s'està convertint en una atracció turística de la serralada de Boumort. Aquest ritual d'aparellament, que es produeix de mitjan setembre a mitjan octubre, atreu any rere any grups interessats en la fauna salvatge o, simplement, excursionistes que n'han sentit a parlar i volen experimentar en pròpia carn aquesta experiència.

Si poseu "brama del cérvol boumort" a Google, els primers resultats que apareixen són d'establiments de turisme rural, la qual cosa ja ens dóna una pista del caràcter turístic que està adquirint aquest fenomen. I la veritat és que no n'hi ha per menys: pels urbanites que vivim a la ciutat, allunyar-nos del brogit diari i acostar-nos a unes muntanyes d'aparença verge, amb una fauna salvatge excepcional que ens regala un espectacle com la brama, té un poder fascinador.

I si tenim ocasió d'escoltar els brams del cérvols sota la llum d'una lluna plena bo i passejant de nit enmig del bosc (moment de la seva màxima activitat), de ben segur que serà una experiència que recordarem tota la vida.

La visita a la brama del cérvol a Boumort, però, no ens ha d'impedir de gaudir de les meravelles que amaga aquesta serralada. El seu relatiu aïllament, al Prepirineu i entre les conques del Noguera Pallaresa i el Segre, ha fet d'aquesta serra desconeguda fins fa poc un paradís per a un gran nombre de fauna salvatge.

Però aquestes serres no sempre han estat aïllades. La presència humana a Boumort es remunta, com a mínim, al tercer mil·lenni aC. Trobem megàlits del bronze mitjà o final (vers 2000 a 1500 aC) a la serra de Prada, la vall de Cabó i a Montanissell.

El patrimoni històric i cultural és molt ric i interessant. Destaquem:

• esglésies: el temple romànic de Santa Maria de Gerri de la Sal; l'església de Sant Maximí de Sallent, una construcció d'estil romànic molt pur; l'església romànica del segle XII de Sant Esteve d'Abella de la Conca, i sobretot, l'església de Sant Climent de Coll de Nargó, potser el temple més bonic: és romànic i molt primitiu, amb un singular campanar en forma de tronc de piràmide atalussat. Va ser restaurada per Josep Puig i Cadafalch l'any 1846 i ara declarada Monument Nacional.
• balmes i vilatges troglodites: la balma coneguda com l'Espluga de Cuberes, habitada segurament des de l'edat del bronze, la qual conté al seu interior la minúscula església romànica de Santa Coloma; el conjunt de petites balmes troglodites parcialment paredades i abocades al caire de l'abisme de Solduga, i les antigues cases mig troglodites d'Abella de la Conca ara abandonades, edificades en una llarga balma que segueix el replà, a peu de cingle.
• altres edificis medievals: la torre de Senyús, prop de la serra de Cuberes, considerada com la resta d'un mas fortificat del segle XII.

Pel que fa a la fauna salvatge, a banda del cérvol comú a Boumort també trobem isards, cabirols, daines, porcs senglars, guineus, teixons, fagines, gats fers, martes i mosteles; entre les aus, el picot negre, el mussol pirinenc i la becada (totes tres són espècies protegides). També hi ha la perdiu roja, la perdiu xerra, i una bona mostra de grans rapinyaires, amants dels cingles i els penya-segats: el trencalòs, el voltor, l'aufrany, el falcó pelegrí i l'àliga daurada.

En relació amb la vegetació, el paisatge dominant de la serra de Boumort és el submediterrani, amb pinedes de pinassa i pi roig, amb alguns roures de fulla petita. A les cotes baixes i intermèdies s'hi troba el carrascar, mentre que a les altes trobem el pi negre amb sotabosc de boixerola i ginebre comú. Finalment, per sobre dels 1.800 m apareixen els prats alpinitzats d'ussona, festuca i avena montana.

El nom de "Boumort" podria provenir de bauç mor (cingle dels moros), un borg mort (castell mort) o bove morto (bou mort); Joan Coromines es decanta per aquesta darrera teoria.

En aquesta panoràmica, feta al cap de Boumort (2.076 m), s'aprecia des de l'estret de Terradets i els dos Montsecs (d'Ares i de Rúbies) fins a l'emblemàtic Pedraforca. Boumort, un balcó excepcional al Prepirineu català.

Ermita de Mare de Déu d'Esplà, sota la llum de la lluna © DRM

El Pedraforca vist des del cap de Boumort © DRM

Prop del roc dels Quatre Alcaldes i el cap de la Vall de Cabó © DRM

L'estret de Terradets i el Montsec des del cap de Boumort © DRM

Boscos de pinassa prop de Cuberes © DRM

Boscos i prats a la serra de Boumort © DRM

Un voltor negre mort © DRM

La serra de Carreu © DRM

Ombres mortes: les velles rouredes de Sant Magí de la Brufaganya

Gran roure a la porta del santuari de Sant Magí de la Brufaganya © Domènec Ribes Mateu

Sant Magí de la Brufaganya és un santuari situat en un recòndit racó de les muntanyes de l'Alt Gaià, a mig camí entre la Llacuna i Santa Coloma de Queralt. S'hi arriba per una carretereta que uneix Pontils (Conca de Barberà) amb Santa Maria de Miralles (l'Anoia).

Avui dia és un lloc solitari que només un cop l'any s'omple de gent que, vinguda majoritàriament de Tarragona (però també de molts altres llocs que tenen aquest sant com a patró), hi acut en busca de l'aigua miraculosa del sant. Conta la llegenda que sant Magí feu brollar l'aigua per calmar la set dels seus perseguidors i torturadors romans.

A part del santuari i dels eremitoris troglodites situats al peny de la serra (on es diu que habità el sant durant trenta anys), crida l'atenció d'aquest indret els imponents arbres que trobem escampats arreu, principalment vells roures molts dels quals són malmesos.

Escoltant les històries del vell roure  © DRM

Gràcies a diversos escrits de finals del segle XIX i principis del XX sabem quin aspecte tenia aquest indret i quina era la impressió que causaven els venerables roures que donaven la benvinguda al visitant del santuari.

A. Aulèstia i Pijoan narra el periple que ell i altres companys de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques van fer per la vall de Sant Magí el 1883. Entre altres coses, destaca els magnífics arbres:

[...] ens deturarem al començar la magnífica roureda de St. Magí, puix que el primer arbre que se’ns presentava mereixia ben be els honors de la fotografia. Figureu-vos un vell i gegantí roure de tronc rabassut d’una circumferència mitja de 3,35 metres. Es divideix en tres corpulentes branques que, despullades de fullam en aquesta època de l’any, s’extenen per sobre el fons de l’espai en artístic ramatge.

Quatre anys més tard, el 1887, mossèn Joan Segura també esmenta les rouredes de Sant Magí de la Brufaganya i les seves famoses fonts:

Lo pays es pintoresch. Venint de la part de Santa Coloma de Queralt, al entrar en la vall del Santuari, trovas un ample, net y hermós camí ombrejat per les grosses rames de magnífichs roures que entrecreuantse forman una hermosa galería: á l'esquerra tens la rápida pendent de la Brufaganya plena de boscuria; á la dreta, en un planet més fondo que'l camí, una filera d'hortets que vorejan lo torrent adonat de fresca verdissa: sortint del camí-galería trovas l'edifici de la font: es quadrat y dividit en dos parts, l'una destinada á capella, en pla més elevat, está separada de l'altra destinada á la font, per una forta reixa de ferro que arriva fins á la volta. L'aygua, que raija per quatre canelles de coure, és abundant y no gayre bona; de temps antich se diu que no cou ni mòl, assó es, que no es bona per cóure ni per móldrer: prou treballaren los frares en buscar aygua cuitora, ó bona per cóurer. Des de la font per ample camí, que conserva alguns trossos de vell empedrat, y vorejat de grans roures, se puja al Santuari. (Historia del Santuari de Sant Magí. Barcelona: Tipografia Católica, 1887)

El 1914 uns visitants del Centre Excursionista de Catalunya també fan referència als roures, però ja es lamenten que molts d'ells siguin talats per fer-ne fusta:

Aquesta vall de St. Magí de la Brufaganya és accidentada en extrem, amb poques terres de conreu, però amb grans boscúries de pins i alzines i frondoses rouredes que l’embelleixen, que són el seu principal atractiu i que malastrugament van desapareixent a cops de destral de mans cobejoses, desconeixedores de llurs propis interessos i mancades de sentiment d’art i veritable bellesa. 

No sé sap del cert qui plantà aquests arbres (potser els frares que habitaren el santuari), però la veritat és que sempre despertaren l'admiració dels visitants que s'hi acostaven. Avui en dia queda ben poca cosa d'aquests centenaris roures: els que no foren talats han mort de vells, i altres han quedat engolits pel mateix bosc. Aquest recull fotogràfic mostra l'aspecte que tenien les rouredes a principis de segle i l'aspecte que tenen avui dia.

Camí d'entrada a la font de Sant Magí  © Angel Toldrá Viazo i DRM

Font de Sant Magí des del camí del santuari © Angel Toldrá Viazo i DRM

Font de Sant Magí des del camí del santuari © Angel Toldrá Viazo i DRM

En els petits cingles que hi ha damunt de l’antic convent de Sant Magí hi ha una ermita totalment enrunada i possibles eremitatges, que molt probablement tenen l'origen en l’època romànica. Aquests habitatges troglodítics es destinaven a fer de casa d'un ermità. La seva peculiaritat és que, a diferència d’altres eremitatges medievals que foren abandonats molt aviat, aquests han perdurat fins èpoques recents.

Les següents imatges mostren l'aspecte que tenien aquests petits avencs a principis del segle XX (pel personatge deduïm que encara eren habitants) i l'absolut estat d'abandó actual:

Escales de la cova de Sant Magí © Angel Toldrá Viazo i DRM

Escales de la capella de Sant Domènec © Angel Toldrá Viazo i DRM

A Sant Magí de la Brufaganya encara hi ha un altre arbre notable: el Pi de la Fou. Es tracta d'un altíssim i esvelt pi pinyer que s'alça enmig del bosc. Per arribar-hi cal agafar el camí de la masia de les Fonts i que es desvia poc després en direcció al castell i l'església romànica de Rocamora. En aquest altre apunt del nostre bloc parlem més extensament d'aquest magnífic pi.

Un pit-roig reposa sobre un roure mort  © DRM

Emmarcant Cadaqués

Cadaqués emmarcat: panoràmica virtual des des Pianc © Domènec Ribes Mateu

El poble més oriental de Catalunya i de la península Ibèrica és un dels més coneguts de la Costa Brava, sobretot gràcies a l'estada d'il·lustres artistes, escriptors i músics com Salvador Dalí, García Lorca, Picasso, Walt Disney o Josep Pla.

La població es troba situada al cap de Creus i està aïllada de la resta de l'Alt Empordà per les muntanyes del Pení. Tradicionalment ha viscut de la pesca i l'agricultura (vinya i oliveres). La comarca es va enriquir a finals del segle XVIII gràcies a la vinya, però poc després es va arruïnar per culpa de la fil·loxera. Herència d'aquesta època de prosperitat en són els milers de quilòmetres de marges de pedra seca escampats arreu del municipi i per tot el cap de Creus.

Barraca de pedra seca prop de mas Duran © DRM

Camí de puig Ferral o des Volcà © DRM

Figues de moro a punt de menjar © DRM

L'origen del topònim és "cap de Quers", que s'entén com a "cap de roques". El terme "quers" prové d'una arrel molt antiga que es pot trobar en diversos topònims de Catalunya (com Queralbs, Queralt), però també en zones veïnes o més llunyanes, com en els Alps (per exemple, la vall del Queyras). És un topònim que es troba sovint en regions de muntanyes.

La panoràmica virtual que podeu veure aquí us mostra Cadaqués des des Pianc, emmarcat per una de les nombroses escultures que estan escampades per tota la vila.

Si voleu conèixer el ric patrimoni de pedra seca de Cadaqués podeu fer diverses excursions pels voltants de la població. També us podeu arribar fins a Portlligat o a les nombroses i idíl·liques cales que trobareu arreu.





Itinerari excursionista: paisatges de pedra seca a Cadaqués (Alt Empordà)

Itinerari excursionista: el cap Norfeu: un heroi grec a la Costa Brava